El que havia estat una nadala
tradicional a casa nostra, va ser fer finalment coneguda arreu. Ell, des de
l’exili del 1939, la va interpretar tantes vegades com va ser possible com un
missatge de pau en contra de la dictadura. El 1961, acceptant la invitació del
President Kennedy, la va fer sonar a la Casa Blanca estenent el seu desig de
pau amb ressò internacional.
En Pau Casals sempre
l’interpretava com a peça final als seus concerts. El seu ritme lent i la seva
melodia conviden a la serenor i a la reflexió fent que tothom —sense condició
d’arrels ni creences— l’accepti amb respecte i recolliment quan s’escolta.
Mai no he entès ni acceptat que en actes que es
fan per homenatjar a algú que ha marxat per sempre o com a record d’una
tragèdia, es faci sonar una música i que, de manera sobtada i abrupta, es
limiti la durada a un minut i fins i tot menys quan l’obra és de més durada.
Aquesta mutilació contradiu totalment el sentit del propi acte. De ben segur
que en Pau Casals estaria totalment d’acord amb mi.
Mai no s’hauria d’interrompre El
Cant dels Ocells. És com si els matéssim.
Si us plau, el dia que em calgui,
i si voleu, deixeu que soni sencera. El mestre Casals, el món i jo en silenci,
us ho agrairem mentre el seu cant continua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada