El punt de trobada va ser a casa nostra. Ells
deixarien el seu cotxe aparcat i així, tots quatre, aniríem fins al centre de
Barcelona amb els ferrocarrils catalans per no haver de patir per on aparcar
més tard. Per arribar a l’estació, aniríem caminant per la Rambla com dues
parelles d’estudiants que se’n van d’excursió sense el control dels pares.
Feliços.
Només ens havíem plantejat arribar fins al passeig de
Gràcia i un cop allà, ja veuríem. Va ser arribar al baixador, sortir al carrer
per les escales mecàniques, i veure que l’obra d’en Gaudí ens donava la
benvinguda. Els nostres amics no eren gaire de la gran ciutat i observar les
seves cares, embadalides, mirant a dreta i esquerra com si aquella fos la
primera vegada que arribaven a la ciutat. Era força divertit veure les seves
cares de criatures en un món nou. Als baixos de l’entrada principal de la Casa
Milà, i a les cantonades del voltant, s’anunciava una exposició d’en Javier
Mariscal. Els quatre ens vam mirar i no hi va haver cap dubte: cap a dins que
hi falta gent! Sense pressa, resseguíem el sentit de l’exposició. Cadascú es
marcava el seu propi ritme per fixar-se més o menys en les obres o els panells
explicatius. De tant en tant, ens ajuntàvem de dos en dos, tres de nosaltres o
fins i tot els quatre per comentar algun detall que ens havia cridat l’atenció.
L’atreviment dels traços i els colors emprats per Mariscal encabits entre les
parets del talent arquitectònic modernista, ens deixava bocabadats.
No vam prestar atenció al rellotge però ja
sobrepassàvem l’hora de dinar habitual. Calia buscar algun lloc abans que es
fes l’hora de berenar. Nosaltres coneixíem una opció relativament a prop, però
no estàvem segurs si la proposta faria el pes als nostres amics. Era un
restaurant de menjar que no se sabia si era xinès, japonès o, simplement, ben
diferent. Un local oriental de tota la vida, on els platerets de tast
individual circulaven per una cinta paral·lela a les taules, fent un circuit
que et feia estar a la guaita per agafar el que et venia de gust. Si badaves
boca, algú altre se’l portava a la seva boca. No recordo si vam menjar gaire,
però vam riure molt quan, a l’hora de marxar, les nostres petjades s’enganxaven
al greixós terra com si volguessin retenir-nos.
Ningú no ens empaitava. Tot xano-xano i sense pressa
ens vam anar perdent pels carrerons del barri gòtic. La tarda avançava i el
capvespre encenia els fanals que amb una llum emboirada d’humitat ajuden, si et
deixes, a traslladar-te a altres èpoques. Els carrers més turístics i
concorreguts ens van guiar fins a creuar l’avinguda que en un altre temps
marcava les afores de la ciutat amb la seva muralla.
Arribant al carrer dels palaus convertits en museus,
comentàvem com devia haver estat viure allà en l’època d’esplendor del barri. Vam
ficar el nas tafenejant a un portal amb les fulles de fusta entreobertes.
Malgrat que encara no era hora d’atendre clients, ens van convidar a entrar-hi
i a prendre una copa de vi o cava, si volíem. Quina sort! Només nosaltres
quatre envoltats d’una decoració recarregadament barroca. El creuament de les
nostres mirades afirma que ens ho prenem com un privilegi i ens uneix encara
més a la nostra amistat. Tot d’una va semblar com si haguéssim creuat els
límits d’un mirall i haguéssim aparegut en un país de meravelles.
I de fons, per altaveus estratègicament ocults i amb
el volum precís, ens va arribar una veu que no acabàvem de definir. Semblava de
dona, però no. En Ferran ens va il·luminar sense dubtes, era un contratenor, un
home que, fent servir el falset, s’inscriu dins les tonalitats d’una contralt.
I el que cantava, el Stabat Mater de
Pergolesi.
Aquells minuts següents van transcórrer en silenci
mentre escoltàvem el duet d’en Philippe Jaroussky.
Tot sovint dono gràcies i en faig creus de com és que,
fins aquell moment, no havia escoltat mai la veu d’algú que canta com segur ho
fan els àngels. I em responc dient-me que deu ser perquè abans no deuria estar
preparat per assaborir-la. I torno a agrair.
Si et ve de gust fer-me cas i vols deixar-te
sorprendre de debò, remena per Internet i troba la partitura. Tant se val si no
saps llegir la solfa: ressegueix la grafia i la durada de cadascuna de les
notes. Quan ho facis, al llarg de gairebé cinc minuts entraràs al país de les
meravelles on, un dia qualsevol, vaig poder ser-hi amb gent meravellosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada