Eren poc més de quarts de quatre de la tarda quan em
va sonar el telèfon mòbil,
—Jordi,
tenim un encàrrec i segur que tu pots posar fil a l’agulla.
—Digues-me.
—L’Enriqueta vol que cantem amb la Coral pel casament
del seu fill.
—Bé. I quin problema hi ha? Ja ho tenim apamat això
dels casaments, què t’he de dir jo!
—Ens demana que cantem una cançó en concret i no sé on
podem trobar la partitura per a quatre veus o si més no per poder muntar alguna
cosa semblant.
—I quina cançó és aquesta que demana tan concretament?
—Al·lucina! Una de l’Elvis Presley que jo no conec i
que a ella li encanta des de fa anys: Stand by me.
—Però aquesta no és la del Ben E. King?
—Ja li he preguntat i diu que no, que és una altra. A
veure si trobes alguna cosa, tu que te’n surts bé amb Internet.
Si no era el Stand by Me que tots coneixíem,
quina altra versió podria ser? Sense saber-ho aleshores, aquella cançó que era
tan important per a ella acabaria sent-ho també per a mi, amb els anys. I és
que l’Enriqueta i el seu marit, en Jaume, eren per mi referents. Referents de
bon gust, elegància, educació i de cultura. Recordo la tarda que hi vaig anar a
casa seva. En entrar a la sala-menjador i veure aquella magnífica biblioteca
ocupant un gran pany de paret, vaig sentir que empetitia. Mai no havia vist, en
cap casa particular, tants llibres, i menys encara d’autors catalans. Em
superava. I amb això que, en Maurici, el company de la Coral que m’acompanyava
aquella tarda, em va fer fixar-me en els volums d’una primera edició del
Costumari català d’en Joan Amades. Més tard l’Enriqueta ens va dir que els
havia comprat en el seu moment el seu pare, mestre del poble als anys cinquanta
i fundador de l’Esbart que anys més tard dirigiria ella juntament amb en Jaume.
Música, cultura i tradició a una mateixa llar, com un regal a punt de ser
desembolicat.
Amb l’incipient connexió a Internet que tenia llavors
a la feina, vaig començar a cercar tot clicant paraules clau que em poguessin
donar un bon resultat: Elvis, Presley, Stand, by, me... No
va caldre gaire cosa més perquè m’aparegués que la cançó formava part d’un
àlbum. Gratant per la xarxa, vaig trobar que aquell disc es va gravar el 1966
amb el nom de How Great Thou Art (que es podria traduir com “Què n’ets
de gran”, referint-se a la grandesa de Déu. És a dir, un disc de cançons gòspel
o espirituals. Res a veure amb la cançó del Ben E. King.
I la vaig trobar. Amb els auriculars per aïllar-me i
no perdre detall em vaig disposar a escoltar-la. Uns acords de piano precedien
la veu profunda però al mateix temps clara de l’Elvis. A la gravació, potser
per donar més sensació d’església i espiritualitat, els tècnics havien
reverberat la veu. Quan arriba al final del primer vers, apareix el títol: Stand
by me (Queda’t al meu costat). Unes paraules que són repetides per un cor
que l’acompanyarà la resta de la cançó amb boca closa, com qui agombola
a un nadó perquè s’adormi.
Ara em tocava la part més complicada: trobar la
partitura per facilitar la feina i que amb la Coral, el dia d’assaig, ens
poséssim a treballar. Vaig repetir la mateixa operació de recerca que abans,
però afegint les paraules —que ja en altres ocasions m’havien funcionat—: sheet
music, pdf, partiture... I, eureka! De les diferents opcions que em va retornar
el cercador com a resposta, en una em va aparèixer un arxiu pdf sense
limitacions per ser descarregat a l’ordinador. Una partitura on indicava que
era la cançó adaptada i arranjada pel mateix Presley. A partir del tercer
compàs, una tercera línia de pentagrama per la veu solista i— meravella!— les
tres veus que fan l’acompanyament (sopranos, tenors i baixos) i tot amb una
tonalitat de Re major a l’armadura.
Content em vaig reservar i no vaig dir res. Vaig
imprimir unes quantes còpies. Al capvespre, quan vaig entrar a la sala on
assajàvem, en Ferran ja hi era. Ens vam saludar com sempre i jo mantenia
contingut un somriure,
—Què dius, que t’expliques?
—No res... Que com m’has fet un encàrrec, l’he
fet-vaig dir ja rient obertament al temps que li donava en mà una de les
còpies.
—La mare que et va matricular! Ja l’has trobada?
—Oh, i tant! Què hi pensaves— vaig respondre
sorneguer.
Encara recordo l’abraçada i les paraules d’agraïment
quan se li va comunicar a l’Enriqueta que podia donar per fet que la Coral
cantaria el Stand by me de
l’Elvis.
Qui faria de solista estava clar, seria en Carmel que,
per petició dels pares del nuvi, era la persona triada i la ideal per fer-ho.
La seva veu afinada i clara, l’acompanyament del piano i els que formàvem amb
tres veus la rèplica com acompanyament harmònic, vam aconseguir que, aquella
cançó desconeguda per nosaltres, sonés d’allò més bé el dia del casament.
Estava tan emocionada i contenta, l’Enriqueta! En
especial es va adreçar al Carmel tot dient-li:
—Ho has fet tant i tant bé que quan em mori, vull que
la cantis en el meu funeral.
Aquella expressió exagerada nascuda del sentiment
d’una mare preveia una cosa per a la qual ningú no ens havia preparat.
Al cap d’un temps, eren poc més de quarts de deu de la nit, em va sonar
el telèfon mòbil,
—Jordi, disculpa’m que et truqui tan tard.
—Digue’m, Ferran. Passa res?
—Recordes que l’Enriqueta i en Jaume marxaven a passar
el cap de setmana a Cadaqués? Han tingut un accident.
—Hòstia! Com estan? Han pres mal?
—Són morts, Jordi.
No podia ser. No m’ho podia creure. Vaig caure
derrotat i vaig plorar, sentint-me orfe.
Dies més tard, abatuts, tots els que havíem conegut en
Jaume i, per damunt de tot, a l’Enriqueta, ens aplegàvem de nou a la parròquia
del poble per cantar. Per acomiadar-nos.
En Carmel va fer el que potser cap altre de nosaltres
en aquelles circumstàncies hauria estat capaç de fer. Amb els ulls plorosos i
la veu ofegada va cantar el Stand by me i la resta de les companyes i companys el vam
acompanyar.
Anys més tard, vam recuperar la cançó. Calia
transformar el dolor en record, que fos només una cançó més. Gràcies a un músic
amic que va fer un nou arranjament, ens vam veure en cor de cantar-la una
vegada més.
El dia del concert vaig mirar un moment amunt, com si
volgués fer-ho més enllà del sostre de l’auditori mentre li cantava aquella
lletra que tant li agradava.
When I'm growing old and feeble
Stand by me
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada