Enyorar. El diccionari em diu amb la seva veu plana i
freda que enyorar és trobar a faltar alguna cosa o persona absent,
desapareguda. Jo n’estendria la definició: enyorar llocs; trobar a faltar sons;
sentir que no tens l’escalfor d’una abraçada, d’una carícia o només d’una
mirada. Enyorar sentiments.
Coses. En quin moment «enyores » un objecte? El record no és només constatar que ja
no ho tens amb tu. Que allò no hi és. L’enyor és sentir la mancança com
una part de tu que ja no hi és. És adonar-te’n que, fos el que fos, hauria
d’haver estat sempre. I el record es transforma, melangiosament, quan,
malauradament, és massa tard per corregir-te: en el moment que es va produir la
pèrdua, hauria d’haver actuat jo d’una altra manera. Quantes vegades vaig
depreciar la joguina d’infantesa, el llibre il·lustrat de Ciències Naturals de
cinquè, els patins de rodes amb corretges de cuir, la bufanda i el barret de
llana teixits a mà en tardes d’hivern. I la bicicleta. Tantes coses que no
hauria d’haver oblidat... I és que, per mi, no eren coses, objectes: eren part
de la vida.
I ara què? L’enyorança de les
coses palpables té tanta potència que quasi sóc capaç de materialitzar-les, com
si les pogués tornar a tocar. I ho faig amb tanta intensitat que em retorna com
un càstig. Perquè l’enyorança, quan arriba, és per quedar-se.
Però, què fer amb allò que no es
pot recuperar de cap de les maneres? No tornar a ensumar aquella olor que
sortia de la cuina de casa, d’una casa que ja no hi és, ni hi serà. No tornar a
sentir amb els dits aquella rugositat tan especial de la sal al bacallà
acompanyant la mare a la botiga, ara que els meus dits, ja són aspres. No
gaudir de l’escalfor d’aquella abraçada no donada. I tantes i tantes coses.
Aquí és on l’absència se’m
presenta com enyor. No només les coses i els sentiments desapareguts, de no
saber on són, sinó de tot allò que finalment no es va dur a terme. Tenir
enyorança del que hauria volgut que fos i no va succeir mai.
I enyorança de les persones? No
tinc enyorança de les persones que van marxar per no tornar. Tinc enyorança
dels seus esperits o de les seves ànimes; digueu-li de la manera que us sembli
més fàcil. Enyoro sentir-los. Notar la seva presència. No m’és prou amb
recordar-los. Enyoro també, profundament, els absents de la meva vida per no
saber d’ells, ni en saben ells de mi. De tantes i tantes persones que, ni que
fos de manera subtil, momentània, vaig mantenir una bona conversa amb elles,
uns somriures o uns plors. I, especialment, amb aquelles amb qui es va generar
un mal moment que jo no vaig saber gestionar.
Escolto “El cant de l’enyor” d’en Lluís Llach i em plantejo tot plegat, intentant esbrinar com ha de ser no enyorar per fer-me mal. No en sé. I potser, senzillament, és així que ha de ser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada