Al menjador de casa dels pares, quan jo tenia poc més
de deu anys, els mobles eren, allò que diuen, justos i necessaris. Una taula
allargada de fòrmica que es podia estendre i per guanyar capacitat si venia més
gent a dinar en dates assenyalades, les cadires per als quatre que érem, un
bufet i, recordo que era de la mateixa llargada, un mirall penjat a la paret. A
més, dues butaques de colors negre i vermell, entapissades d’aquell material
que feia obligatori cobrir-les a l’estiu amb un llençol si no volies,
literalment, deixar-te allà la pell. I per descomptat, el televisor. Un
televisor dels que ara diem “de cul”. És a dir, que tenia un gruix prou ample
per encabir en el seu interior els circuits, vàlvules i connexions necessàries
per sintonitzar una de les dues úniques emissions disponibles.
Jo a aquella edat prestava tan sols atenció als
programes fets per la canalla. Els germans Aragón començaven a fer les seves
primeres aparicions televisives substituint als entranyables Chiripitifláuticos.
Els caps de setmana, sempre hi havia algun programa d’entreteniment on els
artistes de moda feien aparició cantant, en magnífic playback, el seu
darrer èxit.
Un dia, no sé dir si feiner o festiu, passava pel
davant del televisor, segurament del balcó cap a l’habitació jugant ves a saber
a què. I de cop em vaig quedar palplantat a un pam del televisor encès. Ni em
vaig fixar si un dels meus pares estava mirant aquell programa que tot just
començava i jo destorbava ocupant la visió de la pantalla. Vaig quedar atrapat.
I no ho va ser per les imatges d’aquell magnífic vaixell que amb el velam
inflat pels vents navegava imponent. Va ser per la sintonia, això vaig pensar
que era; la que acompanyava els títols de crèdit d’aquella telesèrie.
No sé recordar si cap altre dia va coincidir que jo
veies el començament aquell, ni la resta de cap capítol. Ni tampoc em vaig
assabentar com es deia. Però, sobretot, no vaig saber res més de la melodia que
sonava.
I va quedar allà, en un lloc que no sé ben bé si és
dintre del meu cap o potser jo tinc un reservori especial, un racó amagat on
van a parar, com si fossin essències, les músiques i cançons que he anat
escoltant, quedant a resguard fins que és el moment.
De vegades sembla com si una petita fuita es produís i
deixés marxar lentament, en forma de record, els vapors de la música captiva. I
aquella del televisor de quan jo era petit, de vegades sorgia provocant-me
l’angoixa per no poder reproduir-la de nou per ignota. Fins que, passats els
anys, molts, en una d’aquestes ocasions de fuita vaig tenir l’oportunitat de
fer consulta al gran oracle que és Internet. I demanant-li amb les poques
pinzellades d’informació que guardava a la meva memòria, vaig provar sort.
La xarxa em va respondre. Ho sap tot! La sèrie
televisiva era La línia Onedin i la música, l'Adagio de Spartacus i
Frígia d’en Aram Khatxaturian, una de les obres mestres del segle XX.
Ara que gaudeixo olorant sempre que vull aquest
perfum, us convido a embriagar-vos d’aquesta dolçor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada