Tinc una edat i sóc d’un
temps en què el català no estava integrat a l’ensenyament. A finals dels anys
70 el català va arribar com una assignatura més a la meva escola, igual com la
llengua espanyola o el francès, com a estudi d’una llengua estrangera.
La bona voluntat de la nostra
mestra, la Carme, ens va iniciar a la gramàtica, la sintaxi, l’ortografia i tot
el que era relacionat amb la lingüística catalana. Era necessari ser valenta
per enfrontar-se a tota una colla de nanos, la majoria castellanoparlants.
Aquella era una tasca per algú amb un convenciment de la seva feina, arrelat
fins a la medul·la, amb una paciència
digna del Sant Job per no defallir. També hi érem uns pocs que, si més no,
parlàvem el català. En el meu cas es donava el fet, com a altres llars, d’un
bilingüisme autèntic, sense filtres: un creuament de llengües que, vist des de
fora, podia semblar una olla de grills. El meu pare ens parlava en espanyol al
meu germà i a mi; nosaltres a ma mare, en català; els meus pares entre ells, depèn
del dia, el tema a tractar o el mal geni acumulat del dia. I tot plegat a una
mateixa conversa enrevessada on tots ens enteníem sense distracció.
Aquesta manca de correcció en
l’ús del català després d’anys de prohibició i inexistència d’una difusió
popular, és el que ens permetia “anar de vacacions”, “baixar la basura” i mirar
el “buzó” per si ens havia arribat alguna carta, entre altres castellanismes
ben arrelats. Cal recordar que fins al 1976 no va veure la llum el diari “Avui”
i que la força comunicativa del català en emissions regulars de televisió no va
arribar fins al 1984. No es poden oblidar tampoc els programes i emissions
fetes anys abans des d’emissores històriques de la radiodifusió catalana i de
les de la desconnexió territorial de la televisió pública espanyola, gràcies a
certa flexibilitat de l’administració central creient que ens donaven “peixet”
al difondre coses folklòriques i poc més.
A l’escola poc a poc, la
Carme va anar introduint aquells primers textos literaris ajudant-se d’un
llibret de gramàtica que es deia “SIGNE”. La portada, per mi, era moderníssima pel
seu grafisme. Eren escrits extrets de novel·les, obres de teatre o poemes
d’autors nostrats.
Els companys i companyes de
curs amb qui vaig coincidir aquells anys semblàvem fets els uns pels altres.
Entre tots, noies i nois, vam crear una tempesta intel·lectual perfecta de la qual
tots gaudíem. Ens arribaven coneixements, idees, sentiments. Tot un
aprenentatge que et cau del cel com aigua i tu, en lloc d’arrecerar-te, vols
quedar xop, no eixugar-te per seguir gaudint d’aquella sensació. Als catorze
anys, se’m va amuntegar la feina de viure que fins aquells moments havia estat
mig adormida.
I jo, en plena efervescència
adolescent i com a enamoradís de mena, m’anava apropant cada cop més a la
llengua catalana. M’apropava al sentiment de pertinència a una nació, tot
cantant amb els meus companys, guitarra en mà, cançons dels qui una dècada
abans havien format “Els setze jutges” . Cançons de reivindicació; de germanor
a vegades; o simplement d’amor, que ens aplegaven formant grups d’amistat
sincera. Vam veure néixer parelles que, agafant-se les mans tremoloses per
primer cop, es miraven els ulls d’un primer amor. Lletres dels mateixos
cantautors o poemes musicats que ens feien aprendre quelcom que, d’una altra
manera, hauria estat molt difícil conèixer.
I així va ser com van arribar
a les meves oïdes, als meus ulls, i en definitiva, a la meva vida els poemes
d’un autor fins aleshores desconegut per mi. Seguidor com era des de feia temps
d’en Joan Manuel Serrat, vaig anar a comprar el seu darrer disc, que tot just
havia sortit a la venda el 1977. A la portada d’aquell vinil, una foto d’en
Serrat mirant a càmera, semblava que et convidés a escoltar-lo i t’anunciava
que allò anava de poemes d’en Joan Salvat-Papasseit; i, com un ham que has de
mossegar, el títol: Res no és mesquí.
Disposat a escoltar el disc,
la primera cançó —el primer poema— coincidia amb el títol de l’àlbum, quin
significat tindria la paraula mesquí sense cap altre més context? Vaig
haver d’escoltar moltes vegades la melodia pausada de la música i la veu d’en
Serrat cantant mentre jo llegia el poema a l’interior de l’àlbum, com si fos un
llibre.
Res no és insignificant
malgrat que desaparegui fugaçment. Potser la seva petitesa és el que la fa gran
i li dona tota la seva importància, sigui quina sigui la cosa, la situació o el
propi sentit de ser: I tot és Primavera: i tota fulla verda eternament.
I ara que escric recordant
aquells temps, gairebé cinquanta anys més tard, encara els recordo: la Carme,
en Xavier, l’Alfred, l’Anna, ... I els veig, els escolto, fins i tot els
ensumo.
I els poemes d’en
Salvat-Papasseit em van quedar inoculats com el microbi d’una malaltia que
només provoca bons símptomes. I ara de nou, brollen de dins com un brot tot
recordant-me que per tornar a néixer necessiteu morir.
Si
em voleu creure: deixeu-vos contagiar, us farà bé aquesta innòcua dolència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada