Quan ets de vacances, els dies transcorren de manera
tan diferent que, si el relaxament t’ho permet, arribes a perdre la noció del
temps i no encertes a saber si ets a dilluns, dimecres o diumenge. Havíem
acordat, abans d’anar a dinar cadascú a casa seva, que ens trobaríem a la porta
de l’apartament al voltant de les set de la tarda. Fer una passejada i, si
s’esqueia, prendre algun refresc a prop de la platja i un gelat pels menuts si
els venia de gust —segur que sí. Quin nen es nega a un gelat de tarda a
l’estiu?
Quan els fills són petits, són ells els que
estableixen les relacions socials de primera mà amb els seus jocs, corredisses
i batalles estiuenques a la piscina, fent que els pares, vulguin o no, estiguin
condemnats a relacionar-se també. L’avantatge de quan ets petit comparat amb
quan ets adult és que pots mig-solucionar un afer amb una empenta o capbussant-hi
l’altre a la força sense que el conflicte vagi més enllà. Quan ja ets gran
només pots fer-ho de pensament, però de fer-ho: ni en broma!
Davant del vestíbul d’entrada al bloc d’apartaments,
la vorera era prou ample per aplegar-nos les dues parelles, amb dos fills
cadascuna. Ens van presentar un altre matrimoni, amics de la Mercè i en Josep
convidats per ells a passar el cap de setmana. Malgrat la colla que havíem
format, no destorbàvem el pas dels vianants, que, amb la tovallola al coll,
s’encaminaven cap a la platja aprofitant les darreres hores de sol.
Començàvem la passejada sense un destí en concret
d’entrada. El fet que la relació establerta amb la Mercè i el Josep fos
circumstancial per les vacances, sense anar molt més enllà, i que la trobada
amb l’altra parella fos inesperada, va fer que les primeres passes fossin de
situació estratègica. És curiós, i ara gairebé us diria que patètic, com es fa
espontàniament el repartiment en aquests casos: els nens, ànimes lliures i
sense prejudicis, al seu aire. Les dones, al capdavant del grup per vigilar els
nanos de més a prop, no fos cas; els homes, a una distància prudencial del
primer grup; establíem una conversa de la màxima profunditat: el futbol. Els
que érem culers aquell any no tocàvem de peus a terra!
La parella amiga, en Gabriel i la Luisa, van resultar
ser molt agradables des del primer moment. El seu accent, malgrat la
possibilitat d’error, era inconfusible. Els dos eren de l’Argentina i feia uns
tres anys que vivien a Barcelona. Ell, en Gabi, era company de feina d’en
Josep. Malgrat la cordialitat, se’l notava amb un to de tristesa en el seu
gest. En Josep que el coneixia força va preguntar-li directament, amb discreció
i subtilment,
—¿Estás bien, Gabi? ¿Te pasa alguna cosa?.
—Oh, disculpá. Recién esta mañana supimos una triste
noticia y me dejó algo contrariado. Murió Astor.
—Perdón, ¿Astor?
—Sí, murió Piazzolla.
En Josep no estava al cas de qui havia estat l’Astor
Piazzolla. Jo tampoc no en tenia gaire informació. Havia sentit parlar de la
seva feina com renovador del tango; que tenia tants defensors com detractors
per haver estat un transgressor del purisme i d’un llunyà concert d’estiu a
Moià on una orquestra, d’una ex-república soviètica que ara no recordo, va
tocar Libertango.
Calia parlar del tema. En Gabi ens volia parlar. Ens
va explicar com va ser d’important per a la seva família i per ell el
compositor argentí. I en Gabriel em va obrir els ulls tot parlant-me d’una
composició molt especial per a ell: Adiós Nonino. Quan va morir el pare
d’en Piazzolla, el fill de Piazzolla digué:
“Papá nos
pidió que lo dejáramos solo durante unas horas. Nos metimos en la cocina.
Primero hubo un silencio absoluto. Al rato, oímos que tocaba el bandoneón. Era
una melodía muy triste, terriblemente triste. Estaba componiendo Adiós
Nonino". “Nonino”, de l’italià “nono”, és a dir avi. No vaig tornar a
pensar en Piazzolla ni en “Adiós Nonino” fins que el febrer d’anys més tard va
morir el meu pare... el meu Nonino. L’anècdota estiuenca va quedar allà, aquell
juliol de 1992.
Piazzolla
m’acompanya des del 2004. Ara que també soc avi, continuarà sempre amb mi. El
que faig ara és passar el testimoni a qui el vulgui agafar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada