Mai abans hauria gosat fer-ho.
Cantar a casa tot tocant la guitarra era una cosa, però formar part d’un grup
de dones i homes i fer un cant comú sense ser en un foc de campament, n’era una
altra. Humilment, jo no creia tenir la qualitat per fer-ho. Empès pels ànims
familiars i d’un conegut que formava part de la Coral del poble, m’hi vaig
atrevir i em van obrir les portes.
Poc després d’haver-me
incorporat, es va repartir entre els cantaires una nova partitura per assajar.
No faltaven gaires setmanes per Nadal i aquesta hauria de ser una de les que
formarien part del primer bloc del tradicional concert. Sempre es procurava
trobar un indret on fer una prèvia del que seria el concert principal el dia de
Sant Esteve. D’aquesta manera tothom es testejava: els cantaires guanyaven
seguretat per no haver de rellegir contínuament la partitura i, com sempre
demanava el director, podien mirar-lo directament; el director, per la seva
part, es reafirmava en com seguir els cantaires amb la mirada de forma
alternativa i constant. Marcava, amb l’amplitud dels seus braços i el subtil
gest de mans i dits, l’entrada de les veus o les dinàmiques marcades a la
partitura i assajades prèviament.
La primera part del concert
es componia d’obres a quatre veus de caràcter religiós. De vegades amb
acompanyament de piano, però la majoria eren a capella. S’intentava que
l’auditori gaudís del repòs d’escoltar aquest tipus d’obres abans de la segona
part on sí que hi serien les tradicionals nadales.
Jo no la coneixia. Mai abans
l’havia escoltat i de fet, d’aquell repertori, poca cosa més. La cantada seria
el meu bateig coral. Al llarg dels assaigs vaig aprendre la veritable dimensió
de la música. Una dimensió que fins aquell moment no havia tingut el plaer de
sentir. En més d’una i de cinc ocasions, integrar la teva veu amb la del
company del costat, i amb la resta de la coral —cadascuna amb la seva
tonalitat—, creava una harmonia que, per a mi, era una delícia màgica.
Mantenir-se amatent al gest del director per, després d’uns compassos de
silenci, exhalar la veu, aplegant-se a la resta, i experimentar un pessigolleig
que recorre l’esquena i braços i notar que els ulls se t’humitegen per l’emoció
d’una bellesa fins aleshores desconeguda. I vaig aprendre també que la música
va més enllà de les creences religioses, que allò que sents al teu interior és
la veritable espiritualitat.
O Magnum Mysterium de Tomás Luis de Victoria, aquesta
polifonia religiosa del segle XVI, va obrir-me quelcom més que els ulls al que,
des de llavors, representaria el cant coral per a mi: la solidaritat d’un grup
de persones que, sense dir-s’ho, s’harmonitzen sempre.
Quan l’escolteu, deixeu que
les veus us acaronin, una per una, les oïdes i l’esperit. Aleshores entendreu
com m’acarona l’ànima cada vegada que l’escolto.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada