De totes les músiques i
cançons que formen la meva banda sonora particular, vull esmentar ara una, fent
un salt en el temps, de l’original de finals dels anys cinquanta a la nova
gravació presentada el 1984. Poc es podia esperar que les espurnes saltessin
durant el procés d’enregistrament. Deien les cròniques que el caràcter, la
personalitat i les ganes d’estrellat dels participants ho van marcar tot des
del primer moment.
El fet que el director de
l'orquestra fos el mateix compositor musical de l'obra no hauria de donar peu a
cap mena de controvèrsia sobre si cert compàs ha de ser més lligat, com
de viu ha de ser aquell altre o si el suavíssim final ha de ser
tal com està escrit: suavíssim i
prou, sense discussió. L’escollit per
interpretar el protagonista masculí principal fou un dels tenors més famosos
mundialment en aquell moment. Això, per si sol,
hauria de garantir que poques o cap indicació fos necessària.
Finalment, Bernstein va
declarar: "Sempre havia pensat en
West Side Story en termes d'adolescents i no en cantants d'òpera, és una
contradicció en els termes. Però això és una gravació i la gent no ha de semblar
de 16 anys, no ha de ser capaç de ballar o actuar en una obra prou difícil vuit
cops per setmana. I per això vam prendre aquesta decisió poc ortodoxa
d'escollir cantants d'òpera de primer nivell mundial. Suposo que l'únic
problema previsible era que podien sonar massa grans, però no és així, simplement
sonen meravellosos!".
Totes les anècdotes, les
curiositats que van sorgir llavors i van quedar per la posteritat, m’aporten
poca cosa més. Per a mi només queda el resultat final. L’emoció i grandiositat
que em produeix la interpretació assolida. I em serveix com pretext per a una
finalitat concreta. Una pinzellada del que realment vull compartir. Un pretext
perquè qui llegeix escolti la cançó Maria interpretada per en
Josep Carreras i que gaudeixi tal com ho faig jo en cada ocasió, amb una
intensa emoció continguda en recordar-la.
Maria. Aquest és, en
definitiva, el meu homenatge.
M’agradaria que quan
cantussegeu la cançó —El so més bonic que he escoltat mai—, penseu en ella. En
la meva mare, una dona que, en néixer,
els seus pares li van posar de nom Harmonia, com si fos un presagi.
L’harmonia i la música que ella m’ha transmès al llarg de la vida.
I és que tot finalment està
minuciosament relacionat fins al més petit detall.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada