Aquell darrer dia de gener de
1994 feia fred. La boira accentuava la sensació d’aquells paisatges que
semblaven pintats amb una escala de grisos. Després d’haver estat tot el matí
fent gestions de feina, tocava anar a dinar. Quan coincidia que em tocava fer
gestions amb el distribuïdor de Balaguer, anàvem plegats a fer l’àpat. Ells, bons
vivants, coneixien els llocs més adients de qualitat i preu de la seva
comarca. A més em convidarien, cosa que sempre anava bé per començar la
setmana.
Així semblava que seria. Vam
deixar el cotxe aparcat a l’altra banda de la carretera local i, sense
preocupar-nos gaire pel trànsit, vam creuar directes fins a la porta d’aquell
bar-restaurant. Un rètol mig desgastat pel pas dels anys penjat a la façana amb
el nom de Cal Ramon i uns vidres entelats ja ens indicaven que el local seria
senzill i casolà. En obrir la porta i entrar-hi, les banquetes altes eren ben
arrenglerades a la barra del bar per ocupar el menor espai possible. A
l’interior de la barra, un senyor d’uns seixanta anys —amb cara de ser en
Ramon— mirava amb atenció el televisor situat a la part alta de la paret
principal que dominava tota la sala menjador. El fum del tabac feia que semblés
com si la boira del carrer es perpetués a l’interior i esmorteís la llum dels
fluorescents.
Les taules del menjador
estaven col·locades de tal manera que l’espai era el just perquè els cambrers i
els clients poguessin passar amb prou feines entre elles. Si pretenies mantenir
una conversa privada amb el teu company de taula, podies donar-te per perdut.
Intimitat nul·la. A aquella hora, devien ser ja les dues tocades del migdia, el
local era ple de gent treballadora disposada a dinar. Empleats dels petits
tallers que conformaven un polígon industrial metres enllà, els clients
habituals. Al fons del bar, en quatre taules aplegades les unes amb les altres,
una colla d’obrers que feien les obres a la carretera d’entrada del poble. Ens
va cridar l’atenció que el volum del televisor era força alt, com per compensar
el soroll de gots, plats i coberts. Com en Ramon, tothom seguia en silenci el
que semblaven ser les notícies.
Però no eren les notícies de
cada dia: era la notícia. El Liceu de Barcelona havia cremat completament en
menys de tres hores en un infernal incendi.
A la imatge, davant del que
havia estat casa seva es veia la Montserrat Caballé plorar
desconsoladament. Jo em vaig quedar tan palplantat mirant el televisor, que els
meus acompanyants van haver de donar-me un toc a l’esquena per indicar-me que
la nostra taula ja era a punt.
Des de petit, l’òpera em
provocava admiració. Admiració d’unes veus amb la capacitat de projectar-se i
arribar més enllà dels patis de butaques, les fastuoses llotges i les parets
dels teatres. Per arribar-me directament a l’interior on em trontollen els
sentiments.
Soc de Barcelona. Vaig néixer
i viure de manera continuada a la ciutat des del meu naixement fins al 1986 i,
malgrat els anys transcorreguts i altres llocs de residència, sempre ha estat i
serà la meva ciutat. Veure un dels símbols destruït va causar en mi una
sensació de tristesa fins aquell moment desconeguda.
En els noticiaris d’aquell
mateix dia personatges vinculats d’una o altra forma amb la ciutat, el Liceu o
l’òpera es multiplicaven. Les imatges de la devastació eren desoladores.
L’endemà, el ple del Consorci del Gran Teatre del Liceu va afirmar que es reconstruiria
allà mateix i el més aviat possible. Les entitats aplegades van fer un crit en
forma de lema: Entre tots, l’alçarem.
Recitals lírics de curta
durada es van organitzar davant de la façana del teatre mentre a l’interior ja
es duien a terme els treballs de reconstrucció. Calia mantenir la flama encesa
de l’afició per l’òpera, no només de Barcelona sinó de tota Catalunya i l’amor
pel seu teatre de referència. Però era necessari donar una empenta de difusió
internacional a benefici del teatre. Les televisions públiques de Catalunya i
Espanyola juntament amb el teatre del Liceu van començar a planificar el que
hauria de ser una gran gala lírica. I a fe de Déu, ho va ser. Un mes i mig més
tard, a tocar de la primavera i en un encara novíssim Palau Sant Jordi ple a
vessar, amb un repartiment de luxe ja confirmat, hi tenia lloc el concert.
L’orquestra del Gran Teatre del Liceu amb una imatge projectada al seu darrere
del que havia estat el teatre en el seu esplendor, donava la benvinguda. Participarien
el bo i millor del moment: sopranos, mezzosopranos, tenors, barítons i baixos,
sota les indicacions del corresponent director —van participar fins a quatre
conductors diferents—, interpretant el seu repertori d’àries individuals o
duets.
El locutor de la gala, a
mesura que finalitzava l’actuació d’un dels participants, es disposava a
anunciar el següent, sense pausa. Encara sonaven els aplaudiments adreçats a
l’Alfredo Kraus que ja es donava pas a qui vindria a continuació. Dirigiria en Uwe
Mund, titular fins aleshores de l’orquestra, i cantaria en Joan Pons,
reconvertit de baix a baríton.
Els primers compassos, amb
totes les seccions de cordes —violins, violes, violoncels i contrabaixos—
sonant vigorosament, no donaven peu a la confusió: allò era Verdi!
L’ària del bufó Rigoletto,
desesperat que demana que li retornin la seva filla segrestada, Cortigiani,
vil razza dannata! La música i la veu et transporten
d’un sentiment a l’altre. De l’odi i la ràbia continguda a la petició de
clemència.
I jo, bocabadat davant del
televisor sense perdre’m una sola actuació, no deixava de pensar que potser un
dia tindria el plaer d’escoltar per primer cop aquelles veus en el Liceu
reconstruït, com si entrés a casa meva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada