Aquest és el darrer capítol. Com
heu pogut llegir, no m’he deixat res al rerefons i m’he obert de bat a bat. He
intentat compartir amb vosaltres vivències on la música ha estat present o
músiques que m’han fet viure intensament.
Potser aquest recull servirà per
donar a conèixer músiques desconegudes per a algú, i això farà que aquest
lector s’engresqui a aprofundir en l’autor, l’estil o l’època de la composició
esmentada. Per a mi, ja seria tot un honor.
Potser servirà per reflexionar,
debatre i, fins i tot, estar totalment en desacord amb les meves reflexions i
els meus debats interns. Per a mi és un plaer donar-me a conèixer.
De debò, gràcies a tothom.
M’acomiado amb un fins sempre
més. Ha estat un veritable plaer.
Perdó, abans de marxar, una
coseta més. Escolteu la cançó «Per què la gent s’avorreix tant», de Joan Manuel
Serrat, del seu disc «Tal com raja», que ho diu tot i va fer que me la cantés a
mi mateix força vegades:
“Si és veritat
que l'home pot morir, però mai la idea,
que el sol surt per tothom i un Déu ens vetlla
i que la dona i l'or ho poden tot.
Si és veritat
que el futur penja d'un fil prim,
que la fe mou muntanyes i tenim
la vida pel davant.
Si és veritat
que val la pena fer-ho bé
i que el treball dignifica,
per què la gent s'avorreix tant?”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada