L’altre dia, mentre encara era al
llit, al matí, amb els ulls tancats però despert, va venir de no sé on un
pensament que se’m va clavar a la ment; una frase d’aquelles que semblen un
aforisme: Fa tant temps que soc amb mi mateix que gairebé no em conec.
Em sonava, no sé ben bé de què o de
qui. En cercar per Internet vaig trobar una referència semblant a l’Evangeli de
Sant Joan on Jesús diu, tot preguntant a Felip: “Fa tant de temps que estic
amb vosaltres, i encara no em coneixes?”. És a dir, semblant, però res a
veure. Tampoc era qüestió de buscar-hi comparacions filosòfiques amb el Mètode
de Descartes on pren consciència de si mateix pel fet de pensar-hi. Tot plegat
s’assemblava a allò que Paul McCartney va explicar: que un dia es va
despertar amb la melodia de la cançó “Yesterday” al cap, convençut que
l’havia escoltat anteriorment, però que, finalment i per descomptat, era
plenament seva.
Les paraules de la frase m’han estat
ressonant els darrers dies, fent que li donés voltes per saber què és el que jo
mateix m’he volgut dir. I he arribat a una conclusió, a una resposta: és hora
de reconèixer-me tal com soc.
I la frase em diu, a sotto voce,
que no sé com soc. Aquest hauria de
ser el punt de partida. Doncs em dic que sé com no sóc. Tinc clar que no sóc
com de vegades he cregut que devia actuar perquè era més correcte semblar ser
d’aquella manera en una o altra situació. “Semblar”: les aparences que s’han de
tenir perquè les circumstàncies t’hi empenyen. Semblar seriós per transmetre
seguretat; semblar responsable per donar tranquil·litat; semblar ferm davant de
qualsevol situació contrària. Semblar tantes i tantes altres coses tan i tan
allunyades d’un mateix. Allunyades de mi, que al contrari en certes ocasions
voldria haver estat irreverent, desfermat, feble. Ser com realment era, o si
més no, com em sentia.
I ara m’he proposat deixar de fer
l’esforç per no ser com no sóc i així reconèixer-me, i simple i essencialment
ser.
Però, per on començar? I em responc
que aquesta introspecció ja és el punt de partida. El fet de plantejar-m’ho,
n’és el primer pas. I amb aquesta reflexió que faig, vull desfermar-me, com us
ho diria?, amb allò que massa vegades he hagut de reprimir i que he guardat ben
endins. Que, tan sols amb els més propers i no sempre, he pogut deixar anar
pell enfora. És aquesta manera meva de commoure’m amb les petites coses que,
com qui no vol la cosa, fa que els ulls se’m vegin vidrats. El fet d’entendrir-me
amb veus, paisatges, abraçades, músiques, somriures, lectures, olors. I tantes
i tantes coses. Sentiments.
Us deixo que m’ho digueu clar
i català, a la cara: Sí, sóc un tendre. Però, si us plau, no confongueu mai el
que proclamo com un valor impagable, la tendresa. Res a veure amb ser tou,
fleuma, ingenu o pàmfil. La tendresa és trobar l’essència de la bellesa i voler
compartir-la. Per això us convido, com va dir en Llach abans de cantar La
tendresa en el seu concert de comiat: “Bledes de tot el món,
uniu-vos”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada