Estudiàvem Bachillerato Unificado Polivalente,
conegut com a BUP. Més enllà de semblar el lladruc d’un gos, ningú dels que
érem allà sabia que volia dir exactament aquest grandiloqüent títol del pla
d’estudis que ens va tocar, ni falta que feia. Des que vam començar el primer
dels tres cursos, la colla ja estava més que definida i ara, que havíem encetat
el tercer, la pinya quedava força tancada. El fet d’escollir l’opció de lletres,
ens conferia caràcter. Això ens feia més intel·lectuals, més polítics,
més moderns, més de tot que els nostres companys de ciències, envoltats
d’equacions, fórmules, símbols i arrels cúbiques que, per nosaltres, no servien
per a absolutament res.
L’horari era l’anomenat de “tarda-nit”. Les classes a
l’institut començaven a quarts de cinc de la tarda i s’allargaven fins a quarts
de deu de la nit, mitja hora amunt o avall en funció del dia de la setmana i
les assignatures. Això em permetia, des de ja feia un any, intentar al matí
guanyar algun dineret, si més no per les meves incipients i lúdiques despeses.
En aquells dies, la recerca de feina funcionava d’una forma ben simple: o bé el
boca orella et feia arribar alguna vacant on adreçar-te o bé, amb La
Vanguardia del diumenge, dedicar-te a repassar, retallar i endreçar aquells
anuncis de la Bolsa de Trabajo on es demanava personal. N’hi havia
alguns on figurava una data i una adreça on acudir personalment i d’altres on
havies d’enviar el teu currículum i esperar a veure si et trucaven per
telèfon per concertar una cita. Feia gràcia, i també una mica de por al mateix
temps, quan per les entrevistes presencials es reclamava: imprescindible
buena presencia.
Tal com arribàvem a l’Institut abans de començar les
classes, les converses que es creaven improvisades eren tan eclèctiques com els
personatges que hi participàvem. Si era dilluns, potser dos o tres parlàvem de
futbol si el Barça havia guanyat. Si tocava aquell dia història de l’art o
filosofia, ja fèiem cabòries de si el Toni, el nostre professor per les dues
assignatures, vindria despert del tot o portaria aquella esma de post-socràtic
del segle XX amb barba descuidada i cabells llargs. També les classes
d’història contemporània d’en Pere, auguraven distracció assegurada pels debats
polítics entre ell, vermell com un maduixot i fàcil de fer-lo treure de
polleguera, i un parell d’alumnes a qui, per dir-ho suaument, els agradava
recordar temps pretèrits franquistes que poc havien conegut. El que era segur
és que tots, sense excepció, els que érem a la classe d’aquell curs, una
trentena d’adolescents, teníem una inquietud similar: la literatura.
I quin era el motiu, la causa? La resposta l’hauríem de
buscar en un nom, en un home: Juan José Rodrigo.
En Juanjo, per molts de nosaltres, havia estat el nostre
professor des de feia més de set anys. Primer com a professor, tutor i
engrescador de grups durant la “Educación General Básica” i després com
apassionat de la llengua espanyola i de la seva literatura, en especial d’en
Cervantes. Vaig aprendre a gaudir d’Unamuno, Baroja o Valle-Inclán. A assaborir
el teatre de Garcia Lorca sent el meu conseller particular, el meu mentor: mai
no podré oblidar aquell disc que em va portar de casa seva perquè pogués escoltar
una Aurora Bautista esplèndida en el paper de Yerma. No podré agrair
prou el que va fer per nosaltres com professor. Anys més tard vaig saber que
una malaltia d’aquelles que deien lletges, se’l va endur. Segur que segueix
tocant la guitarra i l’acordió amb una cartera al costat plena de llibres.
De tota la classe, uns deu, anàvem sempre junts. Fins i
tot, algun cap de setmana uns quants coincidíem per Barcelona a fer coses que
potser no ens corresponien encara per l’edat: uns gots de vi i una partida de
cartes en alguna casa regional. El cert és que aquella companyonia era ben
especial.
Cap a les set de la tarda, a l’escola, disposàvem de
mitja hora de descans. Així com quan ets menut estàs content en sortir al patí
per menjar l’entrepà i donar quatre cops de peu a una pilota, nosaltres
ganàpies el que fèiem era tocar el dos. Sortíem sigil·losos per una porta
lateral que a aquelles hores no ho vigilava ningú i menys a l’hivern que ja era
negra nit. Això de ser menor d’edat en aquells dies, poc importava a ningú.
Ens adreçàvem lleugers per aprofitar el temps cap a
l’avinguda de la Vall d’Hebron i un cop allà, girar a la dreta en el primer
carrer. Més enllà del carrer Ticià es deixava veure un enorme retrat del Caudillo
situat a l’interior del que encara era l’hospital militar de Barcelona. No ens
calia anar tant lluny. Cap al final del carrer, uns dos-cents metres, el nostre
refugi i destí: un bar. Un bar sense nom que semblava sortit d’una pel·lícula
en blanc i negre: la grisor d’unes parets que algun dia havien estat blanques i
les llums groguenques de les poques làmpades existents, es resistien a canviar
d’època, com atrapat en un temps anterior.
Quan entràvem el bar era buit, tot per nosaltres. Cadascú
demanava el que més li venia de gust: uns una cervesa; altres, cafè sol i algun
que altre cafè amb llet. Que bé que s’hi estava, allà! A la barra,
estratègicament situada a una cantonada per poder ser vista sense remissió, una
cassola de fang amb uns xoricets petits i rodons com si fossin bales vermelles.
No sé qui va ser el primer en demanar-ne, potser va ser el Pedro que no tenia
ni un bon pensament, però va quedar com una tradició que regularment mengéssim
una tapa de xoricets amb cafè sense reparar en uns mals de panxa gairebé
segurs.
No recordo bé on tenia situat l’aparell de ràdio que el
propietari del bar tenia engegat, però es va donar la casualitat que molts
dies, quan nosaltres érem allà sentíem la mateixa cançó. Potser era la
discogràfica qui pagava a l’emissora perquè la posessin en aquella franja
horària:
“Y te has pintado la sonrisa de carmín.
Y te has colgado el bolso que te regaló.
Y aquel vestido que nunca estrenaste,
lo estrenas hoy.
Y sales a la calle, buscando amor”.
Primer, no vam fer gaire cas, però passat el segon dia,
nosaltres, que érem no gaire de la conya, sinó del següent nivell, ja ens veies
cantant a tot drap la tornada de la cançó “Me llamas” d’en Perales.
De la mitja hora de lleure, cinc minuts els teníem
d’anada, una mica més per la tornada —que feia pujada. És a dir, per l’àpat i
la beguda disposàvem de poc més d’un quart. Amb això de la puntualitat, la
direcció del centre s’havia posat ben recte i no era qüestió de buscar-nos
problemes. Tot d’una i com qui no vol la cosa, el vidre de la porta del bar
havia deixat d’existir per algun cop de pilota, o potser de cap, i el
propietari, per no fer, ni tan sols hi havia posat un cartró per aturar
l’entrada del fred. Es va repetir l’escena de la cançó i nosaltres, com una
filera de cucs processionaris, un darrere de l’altre vam cantar a tota veu
mentre sortíem del bar pel marc buit de la porta:
Y te has pintado la sonrisa de carmín.
Y te has colgado el bolso que te regaló.
Y aquel vestido que nunca estrenaste,
lo estrenas hoy.
¡Y sales a la calle, por la ventana!
Aquell absurd canvi a la lletra original de la tornada
de la cançó ens feia riure de com d’absurds érem nosaltres mateixos.
I sortir
al carrer per la finestra, va quedar com un crit de guerra. Només calia que
algú, en el moment més poc adequat digués, ni que fos en veu baixa «y sales
a la calle » perquè una colla de descervellats cridéssim, com a
resposta «por la ventana».
Gairebé cinquanta anys més tard, em recordo de tots ells:
d’en Juanjo, Xavi, Guillermo, Pedro, Alfred. I de l’escola, que la gran
Barcelona va enderrocar canviant-la per una Ronda i un hospital.
I, mig segle més tard, quan escolto encara avui l’omnipresent
José Luis Perales, em veig sortint per una finestra tot cantant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada