Els que a finals dels anys setanta començàvem a ser adolescents, encara que afirméssim als quatre vents que ja érem prou adults, vam ser envoltats pels ritmes més eclèctics que us podeu imaginar. La mort del dictador va facilitar que els artistes del nostre panorama musical, fins aleshores continguts per força en la seva creativitat, es desfermessin i omplissin al mercat musical color a cabassos. El que fins llavors era un paisatge en blanc i negre, va canviar fent que em fixés en ritmes pop, rock i electrònics que fins al moment havia passat per alt. Des de l’altra banda de la frontera, els Queen, Madonna, Michael Jackson i tants d’altres que han esdevingut fins avui icones, em van fer veure més que mai que les comparacions són odioses. I com diuen els clàssics, de gustibus non est disputandum, cadascú podia ser seguidor d’uns o d’altres.
Devia ser tot just el 1980 quan vaig
sentir per primera vegada un ritme i una veu fins aleshores desconeguts i
allunyats dels que es podien sentir habitualment a programes de ràdio o feien
ballar al personal a les discos.
Malgrat que ja a mitjans dels
setanta era mundialment conegut, a Espanya les seves lletres de temàtica social
i política no eren del tot benvingudes pel que fa a una radiodifusió massiva
que preferia centrar-se en èxits internacionals pop/rock o grups nacionals més
ensucrats.
Els seus cabells llargs i
enredats, associats al moviment espiritual jamaicà, i aquella mirada vidriosa
assolida en aspirar un fum especial en quantitat suficient com qui crema encens
al Botafumeiro, no feien minvar ni un gram la seva qualitat ni el seu talent.
Em va agradar escoltar i ballar
aquells ritmes afro-caribenys i, de sobte, em va arribar una cançó. Una
interpretació sense cap altre guarniment més que el d’una guitarra acústica i
la seva veu.
La
guitarra i la veu d’en Robert Nesta Marley, sí en Bob, em van permetre conèixer
una perspectiva diferent del personatge i apropar-me, de lluny, molt lluny, a
la persona. El que em va captivar, un cop li vaig donar una tercera oportunitat
i escoltat de debò, va ser el que ell m’oferia amb el seu missatge. Perquè quan
l’escoltava i reescoltava, sembla que fos només per mi que va escriure aquells
versos:
Allibereu-vos de
l'esclavitud de la ment,
només nosaltres podem
desfer-nos-en.
No temeu les bombes ni el poder,
perquè ningú pot fer aturar el
temps.
I si no és per casualitat que
sona ara la cançó, sóc jo qui la cerca. Redemption Song em fa
recordar que he de deixar a banda el que em demana el cap i, simplement, fluir
seguint els batecs del cor.
Què voleu que us digui?
M’estic alliberant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada