Força setmanes abans vaig poder
assistir a una exposició pictòrica d’algú —pobre de mi!— de qui mai abans no
havia sentit parlar. L’autor anglès era tan reconegut que la mostra es dedicava
a un període molt concret de la seva obra, relacionat amb la ciutat italiana
dels canals. Sempre m’ha agradat descobrir quantes coses em queden per aprendre
i m’ha fet somriure veure quanta gent hi ha —en canvi— que, si més no, fa veure
que en sap molt. En sortir, vaig veure anunciada la propera exposició prevista
en aquell mateix indret, i que em va cridar força l’atenció: de qui serien
aquells tresors enigmàtics de Bulgària?
Poc podia esperar que m’hi
trobaria un diumenge de juny a la tarda validant dues entrades per a
l’exposició, acompanyat d’algú a qui acabava de conèixer personalment feia poc
més de dues hores. N’hi havia hagut prou amb una conversa telefònica prèvia per
acceptar la invitació a trobar-nos. La prudència, la timidesa, el ves a
saber què, feien que anéssim visitant l’exposició gairebé de manera
independent, coincidint de tant en tant davant d’alguna que altra vitrina per
comentar la curiositat del que s’hi exposava. Un cop a la sortida vam anar
desgranant en converses aspectes de la vida de l’un i de l’altra. Vam anar
situant-nos: qui érem, d’on veníem i cap on anàvem. Per avançar, només ens
calgueren pocs minuts per coincidir que la següent exposició, aquesta
fotogràfica, no era per a nosaltres; tocava canviar de lloc. Tornàvem a
coincidir, sense dir-ho, al cap de ben poc. El passeig per Barcelona va
permetre que ens anéssim coneixent i que gaudíssim del primer sopar junts. Quan
vaig veure el nom del restaurant que ella va recomanar, vaig somriure per dins
en recordar aquell pintor anglès. Tancava cercles quadrats.
Aquella nit va ser la primera de
totes. Vint anys més tard, encara sopem junts. Riures, plors, tristors i
alegries. Aventures i ensurts. Anades i vingudes.
I ara, no em són suficients totes
les vegades que li he dit, perquè per moltes que hagin estat, no han estat
prou. Em cal dir-li, més que mai, com l’estimo. Com de feliç em fa. Perquè
sense ella, no ho seria. Com diu la cançó del disc “Vida”:
“Mil gracias por nacer, por vivir
mil gracias por estar hoy aquí
por hacerme comprender
lo feliz que puedo ser
siendo sólo lo que soy
por ti.”
Que tot està per fer i tot és
possible... encara, al teu costat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada