Pista número 7: I jo no tenia poble i ell sí

 

Ell era un dels que tenien la sort que, un cop començaven les vacances d’estiu, marxaven cap al poble d’arrel dels seus pares. Nosaltres érem simplement de Barcelona i no teníem cap poble on anar. Això em provocava tristesa i enveja a parts iguals. Tristesa que naixia per patir l’absència d’aquell amic, veí i company d’escola amb qui compartia tantes coses la resta de mesos de l’any. Enveja per no poder marxar lluny del barri i l’entorn de sempre com ho feia ell. Em semblava que si, un cop arribava l’estiu, la població del barri desapareixia com si fos l’èxode del poble jueu, hauria de ser per alguna cosa superba. I d’aquell de destí, jo no en formaria part. Em passava tardes i tardes observant per la finestra de la meva habitació com els petits utilitaris s’omplien de maletes i paquets i, un cop tot ben disposat, mare, fills i quanta família pogués encabir-se dintre de l’auto, enfilaven el carrer avall.

I de cop, una tarda quan ja gairebé no hi comptaves, sonava el telèfon i et deien,

—    Hola! Ja hem tornat. Et va bé venir a casa?

—    Hola! Ara? Sí? Ara hi vaig.

El somriure m’il·luminava la cara i a corre-cuita li deia a la mare,

—    Aquí davant, a casa d’en Juan, que m’ha trucat.

—    A les sis a casa.

—    Però si quasi són les cinc ja!

Quina mania de tallar-me l’alegria! Setmanes d’estar avorrit com una ostra i en el moment que sembla m’ho haig de passar bé, les restriccions.

Sempre m’agradava anar a casa d’ell. Tot em semblava diferent. Malgrat que vivia en el mateix carrer, el seu edifici a l’altra banda, era molt més alt que el nostre i tenia ascensor, cosa que nosaltres no. Això de prémer el botó i que s’engegués la maquinaria em semblava màgic. No m’agradava tant el sotrac que feia tant a l’engegar com a l’arribar al tercer pis.

M’esperava amb la porta oberta i ens vam saludar com se saludaven en aquella època els nois pre-adolescents, amb un “Eh, Hola” i res més. Ni una encaixada de mans i, ni molt menys, una abraçada. Què s’hauria dit en aquells dies de nois que s’abracen per saludar-se?

Un cop a dins, la senyora Amalia, sa mare, ja ens tenia preparat a la taula del menjador el berenar: llesques de pa tallades totes tan exactes que m’hagués agradat veure l’esmolat del ganivet i, l’excel·lència feta berenar: un xoriço acabat de portar del poble, a uns quaranta quilòmetres de la ciutat de Burgos, que només amb l’olor ja salivejaves. Això que us deia abans: mai a casa meva menjàvem xoriço del poble per berenar. No teníem poble!

Per acabar-ho de rematar, no tinc ni idea com arribava a la conclusió que allò seria encertat, l’apreciada senyora Amalia ens servia, per ajudar a empassar, un got ben fresc de sidra “El gaitero, famosa en el mundo entero”. Em vaig mirar en Juan i ell, amb la mirada, va fer com si em digués: “tu beu i ni cas”.

Amb la panxa satisfeta, intentant reprimir el rot provocat per les bombolles asturianes i el pimentó del xoriço, vam anar amb en Juan cap el seu sancta santorum, la seva habitació, la seva lleonera, on dormia, estudiava i escoltava els discs amb un aparell només per ell.

Altres tardes en Juan ja m’havia alliçonat amb grups per mi desconeguts fins aleshores i segur que aquell dia no hauria de ser de menys. Tot d’una em va donar la portada d’un disc d’aquells grans, dels que es deien de llarga durada. Quatre homes, amb camises vermelles i corbates negres, posaven esglaonadament, mirant de costat cap a no se sap on. Els llavis pintats tan vermells com les seves camises i el fons d’imatge que ho absorbeix tot amb el títol Die Mensch-Maschine. Allò era qualsevol cosa menys l’habitual i esperat. La meva cara de perplexitat va fer que en Juan em digués,

—    Espera, espera.

I no em va donar temps ni a esperar. Va engegar el tocadiscos i van començar a sonar a esquerra i dreta dels altaveus una música espacial. I al cap d’un moment, una veu robòtica que canta una música robòtica. Què culleres era allò tan nou? Què volia dir aquella instrumentació tan metàl·lica que no sabies si podies seguir el ritme ni ballar-la. Aquella cançó no es podia dir d’una altra manera: Die Roboter – Els Robots. I no vaig poder fer més que escoltar en silenci tot el disc amb una embriaguesa sensorial provocada pel berenar i aquelles sintonies.

En Juan, que tenia poble i jo no, resulta que em va fer conèixer aquella tarda de retrobament estiuenc el que és considerat un dels discs més influents i avantguardistes de la música pop i rock en general de les quatre darreres dècades.

Pocs anys després en Juan va haver de marxar a un lloc que no era el seu poble. Un lloc d’on no podria ni portar xoriço, ni ensenyar-me allò que probablement jo no hauria après. Ell va ser un dels meus mestres a qui tant em planyo de no haver abraçat prou quan encara hi era a temps.

"DIE ROBOTER" a SPOTIFY