Potser aquell no era el
millor moment per fer-ho, però pesaven més les ganes que el raonament. En
aquells dies, la meva economia era tan minvada que, de fet, era com dir que no
en tenia. Quan ho vaig veure anunciat, una setmana abans, vaig estar convençut
que el programa tenia prou entitat perquè s’hi engresqués i acceptés la meva
invitació. Volia agrair-li la seva amistat al llarg dels anys i correspondre a
les invitacions que ell m’havia fet. Però, en aquella ocasió, i molt
especialment, volia agrair el suport i l’escalf oferts els darrers mesos. Des
que vaig prendre la decisió de separar-me, en tot moment va estar pendent de
mi.
Tan bon punt ens vam trobar
al vespre, li vaig dir:
—Escolta,
aquest dissabte a la tarda fan un concert a L’Auditori. La Simfònica de
Barcelona tocarà la Patètica de Txaikovski. M’agradaria
convidar-te i anar junts, si et va bé.
—Oh,
ho sento! Dissabte? No pot ser. Hauré d’acompanyar l’Adrià, m’he compromès amb
ell i no puc fallar-li. Amb la Simfònica? Ja veuràs com t’agrada.
Vaig quedar, com es diu, ben
descol·locat. Vaig ser egoista: pensava només en mi; pel simple goig de
convidar-lo. No vaig tenir en compte a qui convidava, només pensant que feia un
bé. Només em va sortir respondre, amb un fil de veu: «Oh i tant, ja
t’explicaré». La veritat era que no sabia si m’agradaria o no. Aniria sol a
l’Auditori, a escoltar una simfonia que no havia sentit mai abans. El patètic?
De fet, era jo.
Dissabte, no tenia res més a
fer al matí que esperar que fos la tarda. I quan va arribar, sense esma i sense
haver adreçat cap paraula a ningú en tot el que portava del dia, vaig engegar
el cotxe en direcció cap a un concert on no coincidiria amb ningú per comentar
si la sonoritat havia estat bona; si el director portava un tempo massa
accelerat o, al contrari, massa lent; si en definitiva, m’havia agradat o no.
Quan vaig arribar, els llums i les portes tancades de l’Auditori no feien
preveure que en dues hores i una mica més, allò seria un formiguer de persones
validant les seves entrades per accedir i asseure’s a les seves localitats.
Em vaig mantenir a certa
distància i mentre caminava amunt i avall, veia com s’il·luminava l’entrada, i identificava
els músics que, elegantment vestits de negre, accedien per una porta destinada
només per ells. Observava com dones i homes formant grups i apurant la darrera
cigarreta, se saludaven contents d’haver-se trobat. Quan en vaig tenir prou
vaig entrar.
La meva localitat estava
situada en el pis superior al de platea. Vaig localitzar la filera que em
pertocava i, assegurant-me de nou mirant el paper, el meu seient. «Prou bé»
vaig pensar. Força centrat, em permetia veure tot l’escenari. La quantitat de
cadires i faristols per als músics eren testimoni que allò era tota una
orquestra simfònica. El meu estat d’ànim va millorar una mica a mesura que
arribava més gent i s’apropava l’hora d’inici quan, tot d’una:
—Disculpi jove, aquest és el
meu lloc.
Una senyora d’uns setanta
anys se m’adreçava destorbant aquell moment de concentració.
—No, senyora —vaig respondre,
tot seguit— fa estona que hi sóc i he comprovat la meva localitat abans de
seure-hi.
—Doncs està equivocat, aquest
seient és el que tinc reservat en el meu abonament des de fa anys.
M’hauria volgut fondre. La
fila sí que era la correcta però havia llegit malament el número del seient.
Demanant disculpes, vaig arreplegar les meves coses i, amb el cap baix, vaig
anar fins al lloc correcte, unes butaques més enllà. Mentrestant, l’orquestra ja afinava i jo no.
Quan el director va aixecar
les mans, la batuta a la dreta, el silenci a la sala era absolut. Un petit gest
indicant el tempo donava l’entrada a les primeres notes del fagot. Unes
notes subtils i suaus, que introduïen el coixí de violes, violoncels i
contrabaixos. Em vaig esfondrar en el meu seient. Aquell adagio, només
començar, va fer que el meu particular radar de sensacions es posés a
funcionar. Em vaig obligar a retenir les primeres gotes baixant galtes avall,
tot empassant. L’allegro, tot seguit, em donava un respir. Com un bàlsam
per les oïdes, em permetia gaudir tot
fixant-me, un per un, en tots els instruments i intentant focalitzar la meva
audició de manera individual en cadascú. I més endavant, el meu veritable
descobriment del que és una simfònica. Aquell centenar de músics tocant plegats
l’allegro molto vivace van fer-me creure amb aquella vitalitat que tot
és possible si la música t’ho demana. Fins i tot avançar fins al que és
inevitable.
I ho vaig entendre en iniciar
el quart moviment. La indicació de lamentoso era la clau que obria la
porta a un univers on, l’autor, em convidava a entrar. No sabia encara per què,
però no vaig poder aguantar, silenciós, el plor, amagat en el meu seient a la
foscor de l’auditori. Aquelles notes descrivien a la perfecció la tristesa i jo
empatitzava passat més de cent anys per primer cop amb Txaikovski.
Els meus aplaudiments
mancaven d’entusiasme, eren aplaudiments de reconeixement i agraïment per haver
descobert una obra que m’aportava un grapat de noves sensacions.
Quan m’adreçava cap al cotxe
per tornar a casa, ja era fosc. Pensava que de vegades sembla que les
circumstàncies que un viu estiguin dissenyades d’antuvi. La manca de companyia d’aquell
dia em va permetre aprovar una lliçó que tenia pendent. Guarir-me jo mateix
d’una ferida.
Quan vaig encendre la ràdio
del cotxe, les notícies informaven que el Papa de Roma acabava de morir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada