Al bar on anava a jugar la partida de dominó o de cartes, a beure la cervesa o el cigaló, només s’hi aplegaven homes. Homes que, com ell, trobaven en aquell petit racó del barri un respir després de les jornades de treball. Ells ni tan sols pensaven si eren o no imprescindibles a les seves cases. Un respir carregat de fum de tabac sense restriccions, on, allunyats del benestar familiar, ningú no donava explicacions perquè ningú no les demanava. En aquell ambient xafogós fins i tot a l’hivern, d’una taula a una altra i de mà en mà circulaven objectes provinents, ben segur, de cotxes rebentats a la foscor en algun barri allunyat. En funció de l’interès que mostraven els potencials compradors o la urgència d’aquell que intentava fer el negoci, es fixava el preu. En aquells anys, malauradament, la urgència podia venir per la necessitat de donar cremor a les venes. Si no era del gust dels parroquians, el preu s’ensorrava. Si el nouvingut tenia la mirada tèrbola i perduda, el preu era gairebé regalat. Un joc del gat i la rata on tothom sabia quin paper desenvolupava en el tauler. Crec que el meu pare, innocentment, de vegades feia alguna compra com si fos en una botiga i no pas en un bar. D’altres, més conscients de la seva compra, els veies el cap de setmana següent connectant el nou aparell de ràdio als seus cotxes on escoltar melodies robades. En un altre indret, algú estaria maleint els ossos a qui li havia esmicolat el vidre del cotxe arrencant de soca-rel el seu company de sintonies hertzianes.
De vegades, arribava a casa
amb més d’una cinta de cassette. Tan aviat podies trobar-te la caràtula
desgastada d’un humorista de moda com la d’un músic italià, amb una cara com
d’ensurt. A les seves mans, un saxofon
tan daurat i llustrós que gairebé et calien ulleres de sol per mirar-lo.
Esbrinar qui eren tots
aquells personatges, em permetia de petit una bona estona de distracció, com si
fos un joc. Em quedava clar que, havien gravat un disc i la seva imatge viatjava
arreu del món, significava que allò havia de tenir prou qualitat. I me’ls
mirava amb deteniment amb una barreja entre misteri i admiració.
Amarat encara de pubertat, jo
era tot un ignorant en això de la música, els autors i els intèrprets. Una
ignorància compensada per les ganes i la curiositat de saber. Sempre, des que
tenia record, allò d’escoltar música, tant se val si instrumental o cantada,
m’atrapava. Quan el pare posava música amb el tocadiscs els caps de setmana,
allà que estava jo per escoltar. Si anàvem a fer passejada familiar pels
voltants de la catedral i era diumenge, el so de la tenora i el flabiol els
percebia abans d’arribar a veure la cobla. Programes de televisió on cantés
algú? Jo amorrat per no perdre detall.
Gràcies a aquells primers
cassettes vaig descobrir l’estil d’un noi jove amb ulleres fosques que cantava
“Yester-Me, Yester-You, Yesterday” i que, al cap dels anys, tornaria a
aparèixer passant a ser part de la meva banda sonora particular.
Posant la cinta del senyor
del saxo al radiocasset SANYO, assegurar-me que era la cara A i no la B,
rebobinar-la fins a l’inici i prémer la tecla “play” va requerir més temps del
que vaig dedicar a escoltar-la. Vaig trobar que allò era tan sols un recull de
peces reduït a rememorar els èxits d’altres a cop de virtuosisme saxofonístic.
Mai m’ha fet el pes.
La meva joventut encara no
estava prou formada per poder gaudir amb el que, amb els anys, em fascinaria:
l’òpera. El títol “Récital d'airs d'opéras” de la Renata Tebaldi només va
cridar la meva atenció perquè, anys més tard, encara la recordaria sense arribar
a escoltar-la llavors.
Les cintes descartades anaven
a parar al fons del calaix; les escollides, a una mena de maletí petit amb
tanca, que permetia arxivar-les ordenadament i llegir, en el llom de la capseta
de plàstic, el nom de l’artista o de l’obra. I d’aquella tria va anar a parar a
les meves mans una que es va convertir en la primera. La primera que va
obrir-me les portes a tot un univers fins al moment desconegut.
A casa, música dels grans
compositors no n’hi havia. Què va ser el que em va cridar l’atenció d’aquella
caràtula perquè l’escoltés?: L’exotisme dels noms que apareixen. D’afrancesats
i anglosaxons, ja n’estava més que acostumat a veure’ls, però aquell era el
primer cop que llegia “Nikolai Rimski-Kórsakov”. Un nom i cognoms que, si els
dius en veu alta, encara prenen més contundència: Nikolai Rimski-Kórsakov.
El nom de la composició no era per menys: Sherezade.
Se’n deien cintes
magnètiques, i la meva reacció va ser magnètica quan la música va començar a
sonar. Unes notes descendents, com si t’arrosseguessin a un pou fosc i profund.
Finalment et fan arribar a un espai de dolçor d’un sol violí agombolat per un llit
d’arpa. I llavors... la meravella. Vaig prendre la capsa de la cinta on en el
seu interior hi havia el fulletó amb les dades de l’obra, l’autor, la gravació.
Allò era una suite simfònica i aquell primer moviment s’anomenava “El
mar i el vaixell de Simbad”. No calia cap imatge, ni cap relat. La música de
l’orquestra em va deixar per sempre més, embriagat per la seva bellesa.
No calia entendre-ho, ni
reflexionar-hi ni analitzar-ho; tampoc m’hauria servit de res. La música, abans
sense una significació especial, es va tornar des d’aquell moment,
imprescindible a la meva vida. Aquests van ser els primers moments en què em
vaig apropar, en privat i a porta tancada, a qui seria el meu primer amor.
Amb
els anys, les vivències s’han arrenglerat una darrera l’altra. Experiències
bones i millors. De tant en tant, sotracs, empentes per darrere que et fan
trontollar i caure fins pelar-te els genolls i sagnar. Però, al seu costat i de
manera paral·lela; una música, una cançó, unes notes breus han estat el bàlsam:
per pair, guarir, entendre. Per continuar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada