Ens havíem compromès a fer-los de guia en el
recorregut d’aquella ciutat on, anys abans, nosaltres ja havíem gaudit. Estàvem
segurs que, amb la seva companyia, descobriríem coses noves i millors en
aquella ocasió.
Les passejades sense pressa ens van portar a recórrer
els indrets d’una ciutat que no acabes de saber si la seva decadència és
volguda o trobada. Ens preguntàvem si aquelles pujades de carrers impossibles
estaven fetes per allunyar els nouvinguts o bé, un cop has fet l’esforç, rebre
el premi de la visió de les seves teulades gairebé a vista d’ocell, tot
coronant un castell. Sentir, amb la mirada i amb l’olfacte, les reminiscències
d’antics conqueridors, els colors i la tranquil·litat de l’interior d’un monestir,
assaborir uns dolços exclusius malgrat les imitacions; contrastar el color del
blau del cel amb l’imponent estuari fa que tot tingui un vernís constant de
melangia.
El capvespre començava a donar-nos pistes d’on ens
trobàvem. Aquells carrerons eren els més tradicionals de la ciutat. L’antic
barri de pescadors es formava com un laberint de carrers i carrerons, places i
placetes on perdre’s era més un premi que un càstig. Els anàvem explicant que,
en el nostre anterior viatge a la ciutat, de pura casualitat, vam ensopegar amb
un petit local per sopar, tant menut que les taules es col·locaven a
l’exterior, davant de la porta i aprofitant la petita explanada de la plaça engalanada
de bombetes i banderins. El paviment, tan inclinat, feia que els cambrers ni
tan sols fessin l’esforç de calçar les taules per anivellar-les. Havies de
tenir cura de no vessar la beguda si omplies massa el got, de tan torta quedava
la taula. I plegat, li donava encant. Per posar la guinda, mentre sopaves,
sense tarima ni escenari, dos guitarristes acompanyaven la veu cantada. Un cant
que havia nascut en aquells carrers: el fado.
I sense recordar en cap moment ni el nom del lloc ni
on era aquell restaurant, tot girant una cantonada ens el vam trobar. La plaça,
la porta del restaurant, les taules inclinades i les bombetes penjades de fils,
enceses com si el temps no hagués transcorregut i ens estigués esperant.
Entre riures, els quatre brindàvem amb les nostres
copes de vi mentre escoltàvem el primer fado; vam saber reconèixer que la veu
femenina que cantava era la mateixa que ens havia fet gaudir anys enrere.
Aquella nit a més la seva veu trencada i aspre s’alternava amb la d’altres
cantants, en aquest cas, veus masculines. I un cop finalitzaven una cançó i els
que sopàvem aplaudíem, entre ells es tiraven floretes recíprocament amb l’aire
fort de “Bonito!” i contagiaven l’auditori. Extraordinari!
Entre menjar, beure, riure i exclamacions de “Bonito”,
ja a l’hora de les postres, els cantants van fer una pausa per descansar les
seves veus i anar taula per taula per saludar i intentar «vendre » un CD de
les seves gravacions. A la nostra taula es va adreçar la dona. De tots els qui
hi cantaven era qui més ens agradava, per la seva emoció al cantar i per la
seva autenticitat. Era una dona ja d’edat, menuda i una mica corbada, que
recordava l’Édith Piaf. La Maria da Paz ens va explicar que ella era de Porto i
que feia molts anys que vivia a Lisboa. Abans que marxés li vaig preguntar si
en el seu repertori incloïa el famós fado «Vielas d’Alfama », el que
més m’agrada per com em trasllada de manera magnífica allò que ells diuen “saudade”.
Allunyant-se i sense gairebé res més va dir-nos que sí.
Tot d’una, mentre comentàvem la conversa mantinguda
feia un moment, vaig identificar de seguida —sense esperar-ho— els primers
acords. Ens vam quedar en silenci. Quan el meu amic, el meu germà, al mirar-me
em va agafar la mà i les llàgrimes ens queien galtes avall. Diuen que si passa
això és que el fado ha fet la seva feina ja que és la música més trista del
món. La Maria em cantava en portuguès: “Carrerons d'Alfama, carrers de la
Lisboa antiga, no hi ha fado que no parli del nostre passat. Carrerons d'Alfama,
besats per la llum de la lluna, qui pogués viure-hi per estar a prop del fado”.
I ara que han passat els anys i ja no hi som tots els que hi érem aquell dia, només us puc dir «Saudade ».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada