He de dir-ho en veu alta: sóc molt afortunat per haver
viscut a cavall de generacions tan allunyades entre si que es fa difícil
explicar. Explicar com funcionen les coses avui en dia als teus grans amb tota
aquesta tecnologia que ens desborda; i als que són més joves, com era la teva
infantessa, que semblava pintada amb una escala de grisos i no com ara, amb Technicolor
i multidimensional.
I sóc afortunat i, crec que amb els anys ho he après,
sóc agraït. Agraeixo que, des que tinc memòria, a casa dels pares sempre hi
havia en funcionament un aparell que feia sonar cançons d’aquelles que ells,
els pares, van ballar de joves. “Antigues”, diuen. I com no ballar? Agafats
però mantenint la distància justa per evitar el que diran. Amb unes lletres i
uns ritmes que conviden a enamorar-se. Uns ritmes i cançons interpretats per un
home i les seves maraques amb veu suau i dicció perfecta. Però per a mi, encara
sonaven millor amb la veu del meu pare cantant-les els caps de setmana al matí
fent que, sense saber-ho, me’ls aprengués tots i encara avui els recordi.
I és per això que sóc afortunat i dono ara les gràcies
com les deien el meu pare i Antonio Machín quan cantaven “Gracias”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada