Una vida de músiques

 

1.       Music - John Miles

2.      Scheherazade - Nikolai Rimsky-Korsakov

3.      Redemtion Song - Bob Marley

4.      Too old to Rock ‘n ‘Roll: too young to die - Jethro Tull

5.      Stabat Mater - Giovanni Battista Pergolesi

6.      Adagio d’Espartacus i Frigia - Aram Khachaturian

7.      Me llamas - José Luis Perales

8.      Die Roboter - Kraftwerk

9.      O Magnum Mysterium - Tomás Luis de Victoria

10.   El cant dels ocells - Pau Casals

11.    Gracias - Antonio Machín

12.   Maria - Leonard Bernstein, Stephen Sondheim, Josep Carreras

13.   Cortigiani, Vil Razza Dannata - Giuseppe Verdi

14.   Adios Nonino - Astor Piazzolla

15.   Stand by me - Elvis Presley

16.   Simfonia nº 6 en Si menor - Piotr Ilitx Txaikovski

17.   El cant de l’enyor - Lluís Llach

18.   Vielas d’Alfama

19.   La tendresa - Lluís Llach

20.  Res no és mesquí - Joan Manuel Serrat

21.   Mil gracias por nacer- Pablo Abraira

22.  Per què la gent s'avorreix tant? - Joan Manuel Serrat

Bonus track: Per què la gent s’avorreix tant

 

Aquest és el darrer capítol. Com heu pogut llegir, no m’he deixat res al rerefons i m’he obert de bat a bat. He intentat compartir amb vosaltres vivències on la música ha estat present o músiques que m’han fet viure intensament.

 

Potser aquest recull servirà per donar a conèixer músiques desconegudes per a algú, i això farà que aquest lector s’engresqui a aprofundir en l’autor, l’estil o l’època de la composició esmentada. Per a mi, ja seria tot un honor.

 

Potser servirà per reflexionar, debatre i, fins i tot, estar totalment en desacord amb les meves reflexions i els meus debats interns. Per a mi és un plaer donar-me a conèixer.

 

De debò, gràcies a tothom.

 

M’acomiado amb un fins sempre més. Ha estat un veritable plaer.

 

Perdó, abans de marxar, una coseta més. Escolteu la cançó «Per què la gent s’avorreix tant», de Joan Manuel Serrat, del seu disc «Tal com raja», que ho diu tot i va fer que me la cantés a mi mateix força vegades:

 

“Si és veritat
que l'home pot morir, però mai la idea,
que el sol surt per tothom i un Déu ens vetlla
i que la dona i l'or ho poden tot.

Si és veritat
que el futur penja d'un fil prim,
que la fe mou muntanyes i tenim
la vida pel davant.

Si és veritat
que val la pena fer-ho bé
i que el treball dignifica,
per què la gent s'avorreix tant?”

"PER QUÈ LA GENT S'AVORREIX TANT" a SPOTIFY

Pista número 20: Tot és possible, encara

 

Força setmanes abans vaig poder assistir a una exposició pictòrica d’algú —pobre de mi!— de qui mai abans no havia sentit parlar. L’autor anglès era tan reconegut que la mostra es dedicava a un període molt concret de la seva obra, relacionat amb la ciutat italiana dels canals. Sempre m’ha agradat descobrir quantes coses em queden per aprendre i m’ha fet somriure veure quanta gent hi ha —en canvi— que, si més no, fa veure que en sap molt. En sortir, vaig veure anunciada la propera exposició prevista en aquell mateix indret, i que em va cridar força l’atenció: de qui serien aquells tresors enigmàtics de Bulgària?

 

Poc podia esperar que m’hi trobaria un diumenge de juny a la tarda validant dues entrades per a l’exposició, acompanyat d’algú a qui acabava de conèixer personalment feia poc més de dues hores. N’hi havia hagut prou amb una conversa telefònica prèvia per acceptar la invitació a trobar-nos. La prudència, la timidesa, el ves a saber què, feien que anéssim visitant l’exposició gairebé de manera independent, coincidint de tant en tant davant d’alguna que altra vitrina per comentar la curiositat del que s’hi exposava. Un cop a la sortida vam anar desgranant en converses aspectes de la vida de l’un i de l’altra. Vam anar situant-nos: qui érem, d’on veníem i cap on anàvem. Per avançar, només ens calgueren pocs minuts per coincidir que la següent exposició, aquesta fotogràfica, no era per a nosaltres; tocava canviar de lloc. Tornàvem a coincidir, sense dir-ho, al cap de ben poc. El passeig per Barcelona va permetre que ens anéssim coneixent i que gaudíssim del primer sopar junts. Quan vaig veure el nom del restaurant que ella va recomanar, vaig somriure per dins en recordar aquell pintor anglès. Tancava cercles quadrats.

 

Aquella nit va ser la primera de totes. Vint anys més tard, encara sopem junts. Riures, plors, tristors i alegries. Aventures i ensurts. Anades i vingudes.

 

I ara, no em són suficients totes les vegades que li he dit, perquè per moltes que hagin estat, no han estat prou. Em cal dir-li, més que mai, com l’estimo. Com de feliç em fa. Perquè sense ella, no ho seria. Com diu la cançó del disc “Vida”:

“Mil gracias por nacer, por vivir
mil gracias por estar hoy aquí
por hacerme comprender
lo feliz que puedo ser
siendo sólo lo que soy
por ti.”

 

Que tot està per fer i tot és possible... encara, al teu costat.

"MIL GRACIAS POR NACER" a SPOTIFY

Pista número 19: I no som mai un plor, sinó un somriure fi

 

Tinc una edat i sóc d’un temps en què el català no estava integrat a l’ensenyament. A finals dels anys 70 el català va arribar com una assignatura més a la meva escola, igual com la llengua espanyola o el francès, com a estudi d’una llengua estrangera.

La bona voluntat de la nostra mestra, la Carme, ens va iniciar a la gramàtica, la sintaxi, l’ortografia i tot el que era relacionat amb la lingüística catalana. Era necessari ser valenta per enfrontar-se a tota una colla de nanos, la majoria castellanoparlants. Aquella era una tasca per algú amb un convenciment de la seva feina, arrelat fins a la medul·la,  amb una paciència digna del Sant Job per no defallir. També hi érem uns pocs que, si més no, parlàvem el català. En el meu cas es donava el fet, com a altres llars, d’un bilingüisme autèntic, sense filtres: un creuament de llengües que, vist des de fora, podia semblar una olla de grills. El meu pare ens parlava en espanyol al meu germà i a mi; nosaltres a ma mare, en català; els meus pares entre ells, depèn del dia, el tema a tractar o el mal geni acumulat del dia. I tot plegat a una mateixa conversa enrevessada on tots ens enteníem sense distracció.

Aquesta manca de correcció en l’ús del català després d’anys de prohibició i inexistència d’una difusió popular, és el que ens permetia “anar de vacacions”, “baixar la basura” i mirar el “buzó” per si ens havia arribat alguna carta, entre altres castellanismes ben arrelats. Cal recordar que fins al 1976 no va veure la llum el diari “Avui” i que la força comunicativa del català en emissions regulars de televisió no va arribar fins al 1984. No es poden oblidar tampoc els programes i emissions fetes anys abans des d’emissores històriques de la radiodifusió catalana i de les de la desconnexió territorial de la televisió pública espanyola, gràcies a certa flexibilitat de l’administració central creient que ens donaven “peixet” al difondre coses folklòriques i poc més.

A l’escola poc a poc, la Carme va anar introduint aquells primers textos literaris ajudant-se d’un llibret de gramàtica que es deia “SIGNE”. La portada, per mi, era moderníssima pel seu grafisme. Eren escrits extrets de novel·les, obres de teatre o poemes d’autors nostrats.

Els companys i companyes de curs amb qui vaig coincidir aquells anys semblàvem fets els uns pels altres. Entre tots, noies i nois, vam crear una tempesta intel·lectual perfecta de la qual tots gaudíem. Ens arribaven coneixements, idees, sentiments. Tot un aprenentatge que et cau del cel com aigua i tu, en lloc d’arrecerar-te, vols quedar xop, no eixugar-te per seguir gaudint d’aquella sensació. Als catorze anys, se’m va amuntegar la feina de viure que fins aquells moments havia estat mig adormida.

I jo, en plena efervescència adolescent i com a enamoradís de mena, m’anava apropant cada cop més a la llengua catalana. M’apropava al sentiment de pertinència a una nació, tot cantant amb els meus companys, guitarra en mà, cançons dels qui una dècada abans havien format “Els setze jutges” . Cançons de reivindicació; de germanor a vegades; o simplement d’amor, que ens aplegaven formant grups d’amistat sincera. Vam veure néixer parelles que, agafant-se les mans tremoloses per primer cop, es miraven els ulls d’un primer amor. Lletres dels mateixos cantautors o poemes musicats que ens feien aprendre quelcom que, d’una altra manera, hauria estat molt difícil conèixer.

I així va ser com van arribar a les meves oïdes, als meus ulls, i en definitiva, a la meva vida els poemes d’un autor fins aleshores desconegut per mi. Seguidor com era des de feia temps d’en Joan Manuel Serrat, vaig anar a comprar el seu darrer disc, que tot just havia sortit a la venda el 1977. A la portada d’aquell vinil, una foto d’en Serrat mirant a càmera, semblava que et convidés a escoltar-lo i t’anunciava que allò anava de poemes d’en Joan Salvat-Papasseit; i, com un ham que has de mossegar, el títol: Res no és mesquí.

Disposat a escoltar el disc, la primera cançó —el primer poema— coincidia amb el títol de l’àlbum, quin significat tindria la paraula mesquí sense cap altre més context? Vaig haver d’escoltar moltes vegades la melodia pausada de la música i la veu d’en Serrat cantant mentre jo llegia el poema a l’interior de l’àlbum, com si fos un llibre.

Res no és insignificant malgrat que desaparegui fugaçment. Potser la seva petitesa és el que la fa gran i li dona tota la seva importància, sigui quina sigui la cosa, la situació o el propi sentit de ser: I tot és Primavera: i tota fulla verda eternament.

I ara que escric recordant aquells temps, gairebé cinquanta anys més tard, encara els recordo: la Carme, en Xavier, l’Alfred, l’Anna, ... I els veig, els escolto, fins i tot els ensumo.

I els poemes d’en Salvat-Papasseit em van quedar inoculats com el microbi d’una malaltia que només provoca bons símptomes. I ara de nou, brollen de dins com un brot tot recordant-me que per tornar a néixer necessiteu morir.

Si em voleu creure: deixeu-vos contagiar, us farà bé aquesta innòcua dolència.

"RES NO ÉS MESQUÍ" a SPOTIFY

Pista número 18: Ja ho deia en Hamlet?

 

L’altre dia, mentre encara era al llit, al matí, amb els ulls tancats però despert, va venir de no sé on un pensament que se’m va clavar a la ment; una frase d’aquelles que semblen un aforisme: Fa tant temps que soc amb mi mateix que gairebé no em conec.

Em sonava, no sé ben bé de què o de qui. En cercar per Internet vaig trobar una referència semblant a l’Evangeli de Sant Joan on Jesús diu, tot preguntant a Felip: “Fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes?”. És a dir, semblant, però res a veure. Tampoc era qüestió de buscar-hi comparacions filosòfiques amb el Mètode de Descartes on pren consciència de si mateix pel fet de pensar-hi. Tot plegat s’assemblava a allò que Paul McCartney va explicar: que un dia es va despertar amb la melodia de la cançó “Yesterday” al cap, convençut que l’havia escoltat anteriorment, però que, finalment i per descomptat, era plenament seva.

Les paraules de la frase m’han estat ressonant els darrers dies, fent que li donés voltes per saber què és el que jo mateix m’he volgut dir. I he arribat a una conclusió, a una resposta: és hora de reconèixer-me tal com soc.

I la frase em diu, a sotto voce,  que no sé com soc. Aquest hauria de ser el punt de partida. Doncs em dic que sé com no sóc. Tinc clar que no sóc com de vegades he cregut que devia actuar perquè era més correcte semblar ser d’aquella manera en una o altra situació. “Semblar”: les aparences que s’han de tenir perquè les circumstàncies t’hi empenyen. Semblar seriós per transmetre seguretat; semblar responsable per donar tranquil·litat; semblar ferm davant de qualsevol situació contrària. Semblar tantes i tantes altres coses tan i tan allunyades d’un mateix. Allunyades de mi, que al contrari en certes ocasions voldria haver estat irreverent, desfermat, feble. Ser com realment era, o si més no, com em sentia.

I ara m’he proposat deixar de fer l’esforç per no ser com no sóc i així reconèixer-me, i simple i essencialment ser.

Però, per on començar? I em responc que aquesta introspecció ja és el punt de partida. El fet de plantejar-m’ho, n’és el primer pas. I amb aquesta reflexió que faig, vull desfermar-me, com us ho diria?, amb allò que massa vegades he hagut de reprimir i que he guardat ben endins. Que, tan sols amb els més propers i no sempre, he pogut deixar anar pell enfora. És aquesta manera meva de commoure’m amb les petites coses que, com qui no vol la cosa, fa que els ulls se’m vegin vidrats. El fet d’entendrir-me amb veus, paisatges, abraçades, músiques, somriures, lectures, olors. I tantes i tantes coses. Sentiments.

Us deixo que m’ho digueu clar i català, a la cara: Sí, sóc un tendre. Però, si us plau, no confongueu mai el que proclamo com un valor impagable, la tendresa. Res a veure amb ser tou, fleuma, ingenu o pàmfil. La tendresa és trobar l’essència de la bellesa i voler compartir-la. Per això us convido, com va dir en Llach abans de cantar La tendresa en el seu concert de comiat: “Bledes de tot el món, uniu-vos”.

"LA TENDRESA" a SPOTIFY

Pista número 17: Saudade

 

Ens havíem compromès a fer-los de guia en el recorregut d’aquella ciutat on, anys abans, nosaltres ja havíem gaudit. Estàvem segurs que, amb la seva companyia, descobriríem coses noves i millors en aquella ocasió.

Les passejades sense pressa ens van portar a recórrer els indrets d’una ciutat que no acabes de saber si la seva decadència és volguda o trobada. Ens preguntàvem si aquelles pujades de carrers impossibles estaven fetes per allunyar els nouvinguts o bé, un cop has fet l’esforç, rebre el premi de la visió de les seves teulades gairebé a vista d’ocell, tot coronant un castell. Sentir, amb la mirada i amb l’olfacte, les reminiscències d’antics conqueridors, els colors i la tranquil·litat de l’interior d’un monestir, assaborir uns dolços exclusius malgrat les imitacions; contrastar el color del blau del cel amb l’imponent estuari fa que tot tingui un vernís constant de melangia.

El capvespre començava a donar-nos pistes d’on ens trobàvem. Aquells carrerons eren els més tradicionals de la ciutat. L’antic barri de pescadors es formava com un laberint de carrers i carrerons, places i placetes on perdre’s era més un premi que un càstig. Els anàvem explicant que, en el nostre anterior viatge a la ciutat, de pura casualitat, vam ensopegar amb un petit local per sopar, tant menut que les taules es col·locaven a l’exterior, davant de la porta i aprofitant la petita explanada de la plaça engalanada de bombetes i banderins. El paviment, tan inclinat, feia que els cambrers ni tan sols fessin l’esforç de calçar les taules per anivellar-les. Havies de tenir cura de no vessar la beguda si omplies massa el got, de tan torta quedava la taula. I plegat, li donava encant. Per posar la guinda, mentre sopaves, sense tarima ni escenari, dos guitarristes acompanyaven la veu cantada. Un cant que havia nascut en aquells carrers: el fado.

I sense recordar en cap moment ni el nom del lloc ni on era aquell restaurant, tot girant una cantonada ens el vam trobar. La plaça, la porta del restaurant, les taules inclinades i les bombetes penjades de fils, enceses com si el temps no hagués transcorregut i ens estigués esperant.

Entre riures, els quatre brindàvem amb les nostres copes de vi mentre escoltàvem el primer fado; vam saber reconèixer que la veu femenina que cantava era la mateixa que ens havia fet gaudir anys enrere. Aquella nit a més la seva veu trencada i aspre s’alternava amb la d’altres cantants, en aquest cas, veus masculines. I un cop finalitzaven una cançó i els que sopàvem aplaudíem, entre ells es tiraven floretes recíprocament amb l’aire fort de “Bonito!” i contagiaven l’auditori. Extraordinari!

Entre menjar, beure, riure i exclamacions de “Bonito”, ja a l’hora de les postres, els cantants van fer una pausa per descansar les seves veus i anar taula per taula per saludar i intentar «vendre » un CD de les seves gravacions. A la nostra taula es va adreçar la dona. De tots els qui hi cantaven era qui més ens agradava, per la seva emoció al cantar i per la seva autenticitat. Era una dona ja d’edat, menuda i una mica corbada, que recordava l’Édith Piaf. La Maria da Paz ens va explicar que ella era de Porto i que feia molts anys que vivia a Lisboa. Abans que marxés li vaig preguntar si en el seu repertori incloïa el famós fado «Vielas d’Alfama », el que més m’agrada per com em trasllada de manera magnífica allò que ells diuen “saudade”. Allunyant-se i sense gairebé res més va dir-nos que sí.

Tot d’una, mentre comentàvem la conversa mantinguda feia un moment, vaig identificar de seguida —sense esperar-ho— els primers acords. Ens vam quedar en silenci. Quan el meu amic, el meu germà, al mirar-me em va agafar la mà i les llàgrimes ens queien galtes avall. Diuen que si passa això és que el fado ha fet la seva feina ja que és la música més trista del món. La Maria em cantava en portuguès: “Carrerons d'Alfama, carrers de la Lisboa antiga, no hi ha fado que no parli del nostre passat. Carrerons d'Alfama, besats per la llum de la lluna, qui pogués viure-hi per estar a prop del fado”.

I ara que han passat els anys i ja no hi som tots els que hi érem aquell dia, només us puc dir «Saudade ».

"VIELAS D'ALFAMA" a SPOTIFY

Pista número 16: No trobar-vos a faltar

 

Enyorar. El diccionari em diu amb la seva veu plana i freda que enyorar és trobar a faltar alguna cosa o persona absent, desapareguda. Jo n’estendria la definició: enyorar llocs; trobar a faltar sons; sentir que no tens l’escalfor d’una abraçada, d’una carícia o només d’una mirada. Enyorar sentiments.

 

Coses. En quin moment «enyores » un objecte? El record no és només constatar que ja no ho tens amb tu. Que allò no hi és. L’enyor és sentir la mancança com una part de tu que ja no hi és. És adonar-te’n que, fos el que fos, hauria d’haver estat sempre. I el record es transforma, melangiosament, quan, malauradament, és massa tard per corregir-te: en el moment que es va produir la pèrdua, hauria d’haver actuat jo d’una altra manera. Quantes vegades vaig depreciar la joguina d’infantesa, el llibre il·lustrat de Ciències Naturals de cinquè, els patins de rodes amb corretges de cuir, la bufanda i el barret de llana teixits a mà en tardes d’hivern. I la bicicleta. Tantes coses que no hauria d’haver oblidat... I és que, per mi, no eren coses, objectes: eren part de la vida.

 

I ara què? L’enyorança de les coses palpables té tanta potència que quasi sóc capaç de materialitzar-les, com si les pogués tornar a tocar. I ho faig amb tanta intensitat que em retorna com un càstig. Perquè l’enyorança, quan arriba, és per quedar-se.

 

Però, què fer amb allò que no es pot recuperar de cap de les maneres? No tornar a ensumar aquella olor que sortia de la cuina de casa, d’una casa que ja no hi és, ni hi serà. No tornar a sentir amb els dits aquella rugositat tan especial de la sal al bacallà acompanyant la mare a la botiga, ara que els meus dits, ja són aspres. No gaudir de l’escalfor d’aquella abraçada no donada. I tantes i tantes coses.

 

Aquí és on l’absència se’m presenta com enyor. No només les coses i els sentiments desapareguts, de no saber on són, sinó de tot allò que finalment no es va dur a terme. Tenir enyorança del que hauria volgut que fos i no va succeir mai.

 

I enyorança de les persones? No tinc enyorança de les persones que van marxar per no tornar. Tinc enyorança dels seus esperits o de les seves ànimes; digueu-li de la manera que us sembli més fàcil. Enyoro sentir-los. Notar la seva presència. No m’és prou amb recordar-los. Enyoro també, profundament, els absents de la meva vida per no saber d’ells, ni en saben ells de mi. De tantes i tantes persones que, ni que fos de manera subtil, momentània, vaig mantenir una bona conversa amb elles, uns somriures o uns plors. I, especialment, amb aquelles amb qui es va generar un mal moment que jo no vaig saber gestionar.

 

Escolto “El cant de l’enyor” d’en Lluís Llach i em plantejo tot plegat, intentant esbrinar com ha de ser no enyorar per fer-me mal. No en sé. I potser, senzillament, és així que ha de ser.

"CANT DE L'ENYOR" a SPOTIFY

Pista número 15: Curar-se

 

Potser aquell no era el millor moment per fer-ho, però pesaven més les ganes que el raonament. En aquells dies, la meva economia era tan minvada que, de fet, era com dir que no en tenia. Quan ho vaig veure anunciat, una setmana abans, vaig estar convençut que el programa tenia prou entitat perquè s’hi engresqués i acceptés la meva invitació. Volia agrair-li la seva amistat al llarg dels anys i correspondre a les invitacions que ell m’havia fet. Però, en aquella ocasió, i molt especialment, volia agrair el suport i l’escalf oferts els darrers mesos. Des que vaig prendre la decisió de separar-me, en tot moment va estar pendent de mi.

Tan bon punt ens vam trobar al vespre, li vaig dir:

—Escolta, aquest dissabte a la tarda fan un concert a L’Auditori. La Simfònica de Barcelona tocarà la Patètica de Txaikovski. M’agradaria convidar-te i anar junts, si et va bé.

—Oh, ho sento! Dissabte? No pot ser. Hauré d’acompanyar l’Adrià, m’he compromès amb ell i no puc fallar-li. Amb la Simfònica? Ja veuràs com t’agrada.

Vaig quedar, com es diu, ben descol·locat. Vaig ser egoista: pensava només en mi; pel simple goig de convidar-lo. No vaig tenir en compte a qui convidava, només pensant que feia un bé. Només em va sortir respondre, amb un fil de veu: «Oh i tant, ja t’explicaré». La veritat era que no sabia si m’agradaria o no. Aniria sol a l’Auditori, a escoltar una simfonia que no havia sentit mai abans. El patètic? De fet, era jo.

Dissabte, no tenia res més a fer al matí que esperar que fos la tarda. I quan va arribar, sense esma i sense haver adreçat cap paraula a ningú en tot el que portava del dia, vaig engegar el cotxe en direcció cap a un concert on no coincidiria amb ningú per comentar si la sonoritat havia estat bona; si el director portava un tempo massa accelerat o, al contrari, massa lent; si en definitiva, m’havia agradat o no. Quan vaig arribar, els llums i les portes tancades de l’Auditori no feien preveure que en dues hores i una mica més, allò seria un formiguer de persones validant les seves entrades per accedir i asseure’s a les seves localitats.

Em vaig mantenir a certa distància i mentre caminava amunt i avall, veia com s’il·luminava l’entrada, i identificava els músics que, elegantment vestits de negre, accedien per una porta destinada només per ells. Observava com dones i homes formant grups i apurant la darrera cigarreta, se saludaven contents d’haver-se trobat. Quan en vaig tenir prou vaig entrar.

La meva localitat estava situada en el pis superior al de platea. Vaig localitzar la filera que em pertocava i, assegurant-me de nou mirant el paper, el meu seient. «Prou bé» vaig pensar. Força centrat, em permetia veure tot l’escenari. La quantitat de cadires i faristols per als músics eren testimoni que allò era tota una orquestra simfònica. El meu estat d’ànim va millorar una mica a mesura que arribava més gent i s’apropava l’hora d’inici quan, tot d’una:

—Disculpi jove, aquest és el meu lloc.

Una senyora d’uns setanta anys se m’adreçava destorbant aquell moment de concentració.

—No, senyora —vaig respondre, tot seguit— fa estona que hi sóc i he comprovat la meva localitat abans de seure-hi.

—Doncs està equivocat, aquest seient és el que tinc reservat en el meu abonament des de fa anys.

M’hauria volgut fondre. La fila sí que era la correcta però havia llegit malament el número del seient. Demanant disculpes, vaig arreplegar les meves coses i, amb el cap baix, vaig anar fins al lloc correcte, unes butaques més enllà.  Mentrestant, l’orquestra ja afinava i jo no.

Quan el director va aixecar les mans, la batuta a la dreta, el silenci a la sala era absolut. Un petit gest indicant el tempo donava l’entrada a les primeres notes del fagot. Unes notes subtils i suaus, que introduïen el coixí de violes, violoncels i contrabaixos. Em vaig esfondrar en el meu seient. Aquell adagio, només començar, va fer que el meu particular radar de sensacions es posés a funcionar. Em vaig obligar a retenir les primeres gotes baixant galtes avall, tot empassant. L’allegro, tot seguit, em donava un respir. Com un bàlsam per les oïdes,  em permetia gaudir tot fixant-me, un per un, en tots els instruments i intentant focalitzar la meva audició de manera individual en cadascú. I més endavant, el meu veritable descobriment del que és una simfònica. Aquell centenar de músics tocant plegats l’allegro molto vivace van fer-me creure amb aquella vitalitat que tot és possible si la música t’ho demana. Fins i tot avançar fins al que és inevitable.

I ho vaig entendre en iniciar el quart moviment. La indicació de lamentoso era la clau que obria la porta a un univers on, l’autor, em convidava a entrar. No sabia encara per què, però no vaig poder aguantar, silenciós, el plor, amagat en el meu seient a la foscor de l’auditori. Aquelles notes descrivien a la perfecció la tristesa i jo empatitzava passat més de cent anys per primer cop amb Txaikovski.

Els meus aplaudiments mancaven d’entusiasme, eren aplaudiments de reconeixement i agraïment per haver descobert una obra que m’aportava un grapat de noves sensacions.

Quan m’adreçava cap al cotxe per tornar a casa, ja era fosc. Pensava que de vegades sembla que les circumstàncies que un viu estiguin dissenyades d’antuvi. La manca de companyia d’aquell dia em va permetre aprovar una lliçó que tenia pendent. Guarir-me jo mateix d’una ferida.

Quan vaig encendre la ràdio del cotxe, les notícies informaven que el Papa de Roma acabava de morir.

"SIMFONIA PATÈTICA-ADAGIO LAMENTOSO" 

a SPOTIFY

Pista número 14: Només havia de ser una cançó

 

Eren poc més de quarts de quatre de la tarda quan em va sonar el telèfon mòbil,

—Jordi, tenim un encàrrec i segur que tu pots posar fil a l’agulla.

—Digues-me.

—L’Enriqueta vol que cantem amb la Coral pel casament del seu fill.

—Bé. I quin problema hi ha? Ja ho tenim apamat això dels casaments, què t’he de dir jo!

—Ens demana que cantem una cançó en concret i no sé on podem trobar la partitura per a quatre veus o si més no per poder muntar alguna cosa semblant.

—I quina cançó és aquesta que demana tan concretament?

—Al·lucina! Una de l’Elvis Presley que jo no conec i que a ella li encanta des de fa anys: Stand by me.

—Però aquesta no és la del Ben E. King?

—Ja li he preguntat i diu que no, que és una altra. A veure si trobes alguna cosa, tu que te’n surts bé amb Internet.

Si no era el Stand by Me que tots coneixíem, quina altra versió podria ser? Sense saber-ho aleshores, aquella cançó que era tan important per a ella acabaria sent-ho també per a mi, amb els anys. I és que l’Enriqueta i el seu marit, en Jaume, eren per mi referents. Referents de bon gust, elegància, educació i de cultura. Recordo la tarda que hi vaig anar a casa seva. En entrar a la sala-menjador i veure aquella magnífica biblioteca ocupant un gran pany de paret, vaig sentir que empetitia. Mai no havia vist, en cap casa particular, tants llibres, i menys encara d’autors catalans. Em superava. I amb això que, en Maurici, el company de la Coral que m’acompanyava aquella tarda, em va fer fixar-me en els volums d’una primera edició del Costumari català d’en Joan Amades. Més tard l’Enriqueta ens va dir que els havia comprat en el seu moment el seu pare, mestre del poble als anys cinquanta i fundador de l’Esbart que anys més tard dirigiria ella juntament amb en Jaume. Música, cultura i tradició a una mateixa llar, com un regal a punt de ser desembolicat.

Amb l’incipient connexió a Internet que tenia llavors a la feina, vaig començar a cercar tot clicant paraules clau que em poguessin donar un bon resultat: Elvis, Presley, Stand, by, me... No va caldre gaire cosa més perquè m’aparegués que la cançó formava part d’un àlbum. Gratant per la xarxa, vaig trobar que aquell disc es va gravar el 1966 amb el nom de How Great Thou Art (que es podria traduir com “Què n’ets de gran”, referint-se a la grandesa de Déu. És a dir, un disc de cançons gòspel o espirituals. Res a veure amb la cançó del Ben E. King.

I la vaig trobar. Amb els auriculars per aïllar-me i no perdre detall em vaig disposar a escoltar-la. Uns acords de piano precedien la veu profunda però al mateix temps clara de l’Elvis. A la gravació, potser per donar més sensació d’església i espiritualitat, els tècnics havien reverberat la veu. Quan arriba al final del primer vers, apareix el títol: Stand by me (Queda’t al meu costat). Unes paraules que són repetides per un cor que l’acompanyarà la resta de la cançó amb boca closa, com qui agombola a un nadó perquè s’adormi.

Ara em tocava la part més complicada: trobar la partitura per facilitar la feina i que amb la Coral, el dia d’assaig, ens poséssim a treballar. Vaig repetir la mateixa operació de recerca que abans, però afegint les paraules —que ja en altres ocasions m’havien funcionat—: sheet music, pdf, partiture... I, eureka! De les diferents opcions que em va retornar el cercador com a resposta, en una em va aparèixer un arxiu pdf sense limitacions per ser descarregat a l’ordinador. Una partitura on indicava que era la cançó adaptada i arranjada pel mateix Presley. A partir del tercer compàs, una tercera línia de pentagrama per la veu solista i— meravella!— les tres veus que fan l’acompanyament (sopranos, tenors i baixos) i tot amb una tonalitat de Re major a l’armadura.

Content em vaig reservar i no vaig dir res. Vaig imprimir unes quantes còpies. Al capvespre, quan vaig entrar a la sala on assajàvem, en Ferran ja hi era. Ens vam saludar com sempre i jo mantenia contingut un somriure,

—Què dius, que t’expliques?

—No res... Que com m’has fet un encàrrec, l’he fet-vaig dir ja rient obertament al temps que li donava en mà una de les còpies.

—La mare que et va matricular! Ja l’has trobada?

—Oh, i tant! Què hi pensaves— vaig respondre sorneguer.

Encara recordo l’abraçada i les paraules d’agraïment quan se li va comunicar a l’Enriqueta que podia donar per fet que la Coral cantaria el Stand by me  de l’Elvis.

Qui faria de solista estava clar, seria en Carmel que, per petició dels pares del nuvi, era la persona triada i la ideal per fer-ho. La seva veu afinada i clara, l’acompanyament del piano i els que formàvem amb tres veus la rèplica com acompanyament harmònic, vam aconseguir que, aquella cançó desconeguda per nosaltres, sonés d’allò més bé el dia del casament.

Estava tan emocionada i contenta, l’Enriqueta! En especial es va adreçar al Carmel tot dient-li:

—Ho has fet tant i tant bé que quan em mori, vull que la cantis en el meu funeral.

Aquella expressió exagerada nascuda del sentiment d’una mare preveia una cosa per a la qual ningú no ens havia preparat.

Al cap d’un temps, eren poc  més de quarts de deu de la nit, em va sonar el telèfon mòbil,

—Jordi, disculpa’m que et truqui tan tard.

—Digue’m, Ferran. Passa res?

—Recordes que l’Enriqueta i en Jaume marxaven a passar el cap de setmana a Cadaqués? Han tingut un accident.

—Hòstia! Com estan? Han pres mal?

—Són morts, Jordi.

No podia ser. No m’ho podia creure. Vaig caure derrotat i vaig plorar, sentint-me orfe.

Dies més tard, abatuts, tots els que havíem conegut en Jaume i, per damunt de tot, a l’Enriqueta, ens aplegàvem de nou a la parròquia del poble per cantar. Per acomiadar-nos.

En Carmel va fer el que potser cap altre de nosaltres en aquelles circumstàncies hauria estat capaç de fer. Amb els ulls plorosos i la veu ofegada va cantar el Stand by me  i la resta de les companyes i companys el vam acompanyar.

Anys més tard, vam recuperar la cançó. Calia transformar el dolor en record, que fos només una cançó més. Gràcies a un músic amic que va fer un nou arranjament, ens vam veure en cor de cantar-la una vegada més.

El dia del concert vaig mirar un moment amunt, com si volgués fer-ho més enllà del sostre de l’auditori mentre li cantava aquella lletra que tant li agradava.

When I'm growing old and feeble
Stand by me

"STAND BY ME" a SPOTIFY

Pista número 13: Adeu, l’estiu del 92

 

Quan ets de vacances, els dies transcorren de manera tan diferent que, si el relaxament t’ho permet, arribes a perdre la noció del temps i no encertes a saber si ets a dilluns, dimecres o diumenge. Havíem acordat, abans d’anar a dinar cadascú a casa seva, que ens trobaríem a la porta de l’apartament al voltant de les set de la tarda. Fer una passejada i, si s’esqueia, prendre algun refresc a prop de la platja i un gelat pels menuts si els venia de gust —segur que sí. Quin nen es nega a un gelat de tarda a l’estiu?

Quan els fills són petits, són ells els que estableixen les relacions socials de primera mà amb els seus jocs, corredisses i batalles estiuenques a la piscina, fent que els pares, vulguin o no, estiguin condemnats a relacionar-se també. L’avantatge de quan ets petit comparat amb quan ets adult és que pots mig-solucionar un afer amb una empenta o capbussant-hi l’altre a la força sense que el conflicte vagi més enllà. Quan ja ets gran només pots fer-ho de pensament, però de fer-ho: ni en broma!

Davant del vestíbul d’entrada al bloc d’apartaments, la vorera era prou ample per aplegar-nos les dues parelles, amb dos fills cadascuna. Ens van presentar un altre matrimoni, amics de la Mercè i en Josep convidats per ells a passar el cap de setmana. Malgrat la colla que havíem format, no destorbàvem el pas dels vianants, que, amb la tovallola al coll, s’encaminaven cap a la platja aprofitant les darreres hores de sol.

Començàvem la passejada sense un destí en concret d’entrada. El fet que la relació establerta amb la Mercè i el Josep fos circumstancial per les vacances, sense anar molt més enllà, i que la trobada amb l’altra parella fos inesperada, va fer que les primeres passes fossin de situació estratègica. És curiós, i ara gairebé us diria que patètic, com es fa espontàniament el repartiment en aquests casos: els nens, ànimes lliures i sense prejudicis, al seu aire. Les dones, al capdavant del grup per vigilar els nanos de més a prop, no fos cas; els homes, a una distància prudencial del primer grup; establíem una conversa de la màxima profunditat: el futbol. Els que érem culers aquell any no tocàvem de peus a terra!

La parella amiga, en Gabriel i la Luisa, van resultar ser molt agradables des del primer moment. El seu accent, malgrat la possibilitat d’error, era inconfusible. Els dos eren de l’Argentina i feia uns tres anys que vivien a Barcelona. Ell, en Gabi, era company de feina d’en Josep. Malgrat la cordialitat, se’l notava amb un to de tristesa en el seu gest. En Josep que el coneixia força va preguntar-li directament, amb discreció i subtilment,

—¿Estás bien, Gabi? ¿Te pasa alguna cosa?.

—Oh, disculpá. Recién esta mañana supimos una triste noticia y me dejó algo contrariado. Murió Astor.

—Perdón, ¿Astor?

—Sí, murió Piazzolla.

En Josep no estava al cas de qui havia estat l’Astor Piazzolla. Jo tampoc no en tenia gaire informació. Havia sentit parlar de la seva feina com renovador del tango; que tenia tants defensors com detractors per haver estat un transgressor del purisme i d’un llunyà concert d’estiu a Moià on una orquestra, d’una ex-república soviètica que ara no recordo, va tocar Libertango.

Calia parlar del tema. En Gabi ens volia parlar. Ens va explicar com va ser d’important per a la seva família i per ell el compositor argentí. I en Gabriel em va obrir els ulls tot parlant-me d’una composició molt especial per a ell: Adiós Nonino. Quan va morir el pare d’en Piazzolla, el fill de Piazzolla digué:

“Papá nos pidió que lo dejáramos solo durante unas horas. Nos metimos en la cocina. Primero hubo un silencio absoluto. Al rato, oímos que tocaba el bandoneón. Era una melodía muy triste, terriblemente triste. Estaba componiendo Adiós Nonino". “Nonino”, de l’italià “nono”, és a dir avi. No vaig tornar a pensar en Piazzolla ni en “Adiós Nonino” fins que el febrer d’anys més tard va morir el meu pare... el meu Nonino. L’anècdota estiuenca va quedar allà, aquell juliol de 1992.

 

Piazzolla m’acompanya des del 2004. Ara que també soc avi, continuarà sempre amb mi. El que faig ara és passar el testimoni a qui el vulgui agafar.

"ADIOS NONINO" a SPOTIFY

Pista número 12: Retornar a casa

 

Aquell darrer dia de gener de 1994 feia fred. La boira accentuava la sensació d’aquells paisatges que semblaven pintats amb una escala de grisos. Després d’haver estat tot el matí fent gestions de feina, tocava anar a dinar. Quan coincidia que em tocava fer gestions amb el distribuïdor de Balaguer, anàvem plegats a fer l’àpat. Ells, bons vivants, coneixien els llocs més adients de qualitat i preu de la seva comarca. A més em convidarien, cosa que sempre anava bé per començar la setmana.

Així semblava que seria. Vam deixar el cotxe aparcat a l’altra banda de la carretera local i, sense preocupar-nos gaire pel trànsit, vam creuar directes fins a la porta d’aquell bar-restaurant. Un rètol mig desgastat pel pas dels anys penjat a la façana amb el nom de Cal Ramon i uns vidres entelats ja ens indicaven que el local seria senzill i casolà. En obrir la porta i entrar-hi, les banquetes altes eren ben arrenglerades a la barra del bar per ocupar el menor espai possible. A l’interior de la barra, un senyor d’uns seixanta anys —amb cara de ser en Ramon— mirava amb atenció el televisor situat a la part alta de la paret principal que dominava tota la sala menjador. El fum del tabac feia que semblés com si la boira del carrer es perpetués a l’interior i esmorteís la llum dels fluorescents.

Les taules del menjador estaven col·locades de tal manera que l’espai era el just perquè els cambrers i els clients poguessin passar amb prou feines entre elles. Si pretenies mantenir una conversa privada amb el teu company de taula, podies donar-te per perdut. Intimitat nul·la. A aquella hora, devien ser ja les dues tocades del migdia, el local era ple de gent treballadora disposada a dinar. Empleats dels petits tallers que conformaven un polígon industrial metres enllà, els clients habituals. Al fons del bar, en quatre taules aplegades les unes amb les altres, una colla d’obrers que feien les obres a la carretera d’entrada del poble. Ens va cridar l’atenció que el volum del televisor era força alt, com per compensar el soroll de gots, plats i coberts. Com en Ramon, tothom seguia en silenci el que semblaven ser les notícies.

Però no eren les notícies de cada dia: era la notícia. El Liceu de Barcelona havia cremat completament en menys de tres hores en un infernal incendi.

A la imatge, davant del que havia estat casa seva es veia la Montserrat Caballé plorar desconsoladament. Jo em vaig quedar tan palplantat mirant el televisor, que els meus acompanyants van haver de donar-me un toc a l’esquena per indicar-me que la nostra taula ja era a punt.

Des de petit, l’òpera em provocava admiració. Admiració d’unes veus amb la capacitat de projectar-se i arribar més enllà dels patis de butaques, les fastuoses llotges i les parets dels teatres. Per arribar-me directament a l’interior on em trontollen els sentiments.

Soc de Barcelona. Vaig néixer i viure de manera continuada a la ciutat des del meu naixement fins al 1986 i, malgrat els anys transcorreguts i altres llocs de residència, sempre ha estat i serà la meva ciutat. Veure un dels símbols destruït va causar en mi una sensació de tristesa fins aquell moment desconeguda.

En els noticiaris d’aquell mateix dia personatges vinculats d’una o altra forma amb la ciutat, el Liceu o l’òpera es multiplicaven. Les imatges de la devastació eren desoladores. L’endemà, el ple del Consorci del Gran Teatre del Liceu va afirmar que es reconstruiria allà mateix i el més aviat possible. Les entitats aplegades van fer un crit en forma de lema: Entre tots, l’alçarem.

Recitals lírics de curta durada es van organitzar davant de la façana del teatre mentre a l’interior ja es duien a terme els treballs de reconstrucció. Calia mantenir la flama encesa de l’afició per l’òpera, no només de Barcelona sinó de tota Catalunya i l’amor pel seu teatre de referència. Però era necessari donar una empenta de difusió internacional a benefici del teatre. Les televisions públiques de Catalunya i Espanyola juntament amb el teatre del Liceu van començar a planificar el que hauria de ser una gran gala lírica. I a fe de Déu, ho va ser. Un mes i mig més tard, a tocar de la primavera i en un encara novíssim Palau Sant Jordi ple a vessar, amb un repartiment de luxe ja confirmat, hi tenia lloc el concert. L’orquestra del Gran Teatre del Liceu amb una imatge projectada al seu darrere del que havia estat el teatre en el seu esplendor, donava la benvinguda. Participarien el bo i millor del moment: sopranos, mezzosopranos, tenors, barítons i baixos, sota les indicacions del corresponent director —van participar fins a quatre conductors diferents—, interpretant el seu repertori d’àries individuals o duets.

El locutor de la gala, a mesura que finalitzava l’actuació d’un dels participants, es disposava a anunciar el següent, sense pausa. Encara sonaven els aplaudiments adreçats a l’Alfredo Kraus que ja es donava pas a qui vindria a continuació. Dirigiria en Uwe Mund, titular fins aleshores de l’orquestra, i cantaria en Joan Pons, reconvertit de baix a baríton.

Els primers compassos, amb totes les seccions de cordes —violins, violes, violoncels i contrabaixos— sonant vigorosament, no donaven peu a la confusió: allò era Verdi!

L’ària del bufó Rigoletto, desesperat que demana que li retornin la seva filla segrestada, Cortigiani, vil razza dannata! La música i la veu et transporten d’un sentiment a l’altre. De l’odi i la ràbia continguda a la petició de clemència.

I jo, bocabadat davant del televisor sense perdre’m una sola actuació, no deixava de pensar que potser un dia tindria el plaer d’escoltar per primer cop aquelles veus en el Liceu reconstruït, com si entrés a casa meva.

"CORTIGIANI, VIL RAZZA DANNATA!"

Pista número 11: El so més bonic que he escoltat mai

 

De totes les músiques i cançons que formen la meva banda sonora particular, vull esmentar ara una, fent un salt en el temps, de l’original de finals dels anys cinquanta a la nova gravació presentada el 1984. Poc es podia esperar que les espurnes saltessin durant el procés d’enregistrament. Deien les cròniques que el caràcter, la personalitat i les ganes d’estrellat dels participants ho van marcar tot des del primer moment.

El fet que el director de l'orquestra fos el mateix compositor musical de l'obra no hauria de donar peu a cap mena de controvèrsia sobre si cert compàs ha de ser més lligat, com de viu ha de ser aquell altre o si el suavíssim final ha de ser tal com està escrit: suavíssim  i prou, sense discussió.  L’escollit per interpretar el protagonista masculí principal fou un dels tenors més famosos mundialment en aquell moment. Això, per si sol,  hauria de garantir que poques o cap indicació fos necessària. 

Finalment, Bernstein va declarar:  "Sempre havia pensat en West Side Story en termes d'adolescents i no en cantants d'òpera, és una contradicció en els termes. Però això és una gravació i la gent no ha de semblar de 16 anys, no ha de ser capaç de ballar o actuar en una obra prou difícil vuit cops per setmana. I per això vam prendre aquesta decisió poc ortodoxa d'escollir cantants d'òpera de primer nivell mundial. Suposo que l'únic problema previsible era que podien sonar massa grans, però no és així, simplement sonen meravellosos!". 

Totes les anècdotes, les curiositats que van sorgir llavors i van quedar per la posteritat, m’aporten poca cosa més. Per a mi només queda el resultat final. L’emoció i grandiositat que em produeix la interpretació assolida. I em serveix com pretext per a una finalitat concreta. Una pinzellada del que realment vull compartir. Un pretext perquè qui llegeix escolti la cançó Maria interpretada per en Josep Carreras i que gaudeixi tal com ho faig jo en cada ocasió, amb una intensa emoció continguda en recordar-la.

Maria. Aquest és, en definitiva, el meu homenatge.

M’agradaria que quan cantussegeu la cançó —El so més bonic que he escoltat mai—, penseu en ella. En la meva mare, una dona que, en néixer,  els seus pares li van posar de nom Harmonia, com si fos un presagi. L’harmonia i la música que ella m’ha transmès al llarg de la vida.

I és que tot finalment està minuciosament relacionat fins al més petit detall.

"MARIA" a SPOTIFY