O magnum mysterium - Tomas Luis de Victoria

Avui, quan escric això, és diumenge de resurrecció. Aquest any és d'aquells que la Setmana Santa ha esdevingut aviat en el calendari. Això de saber quan s'escau és gairebé tant complicat com allò de les eleccions americanes (Si teniu curiositat, heu de consultar el terme Computus).

Amb el recull de músiques que us presento en aquest blog, avui trobo del tot escaient una d'aquelles que vaig tenir la sort de cantar un munt de cops a la Coral.

Una de les coses que vaig aprendre al llarg del temps que hi vaig formar part de la Coral, és que tant se val les teves creences (si és que les tens), o les teves simpaties cap el gènere musical, l'autor o bé l'època de la composició. Per damunt de tot està la Música.  Així, en Majúscules.

Us demano que deixeu a banda - si més no uns minuts - les vostres conviccions, recels o digueu-l'hi com vulgueu i escolteu tranquil·lament aquesta obra mestre de la polifonia del Renaixement.

Per mi es d'aquelles coses que t'apropen a Déu.

STABAT MATER - G. B. PERGOLESI

Passejàvem un vespre pel carrer Montcada de Barcelona. Ja era fosc.

El dia havia estat complert des que - des de primera hora del matí - ens havíem trobat amb la nostra parella amiga - com germans - per “baixar” a Barcelona a fer el “guiri”.

La primera parada va ser a la Casa Milà al Passeig de Gràcia. Una exposició d’en Mariscal ens va convidar a entrar.

Al migdia dinar a un restaurant que no saps si és japonès, xines o ben bé que.

A la tarda, caminada pel barri gòtic, carrer Argenteria i Passeig del Born fins que de cop passem per davant del Palau Dalmases. La porta entreoberta fa que fiquem el nas i ens permeten entrar tot dient-nos si volem una copa de vi o de cava.

Seiem sorpresos pel lloc i la decoració. I per la música. Sona un contra-tenor: Jaroussky.

Des de llavors que forma part del meu bagatge musical i el record d’una jornada genial.

REDEMPTION SONG - BOB MARLEY

Quan escoltes una cançó d’algú al que tenies classificat dins d’un estil de música molt concret i de cop et sorprèn amb una nova que no havies escoltat abans i ben diferent, quedes com estorat.

De moment no saps si t’agrada o no. Vols ser fidel a allò que la teva ment té prefixat.

Quan dónes una segona oportunitat i escoltes i et fixes bé, descobreixes el que la mateixa cançó volia oferir-te amb el seu missatge, i és aquí on es revela la grandiositat:

El cant dels ocells - Pau Casals

Mai he entès el motiu pel qual es fa servir una música com homenatge a una persona morta o en commemoració d’una catàstrofe i que es limiti la durada a un minut - de vegades menys - escapçant del tot la grandiositat de la música escollida i a més - de forma sobtada - el pensament, origen del propi acte. Sembla ser que tot va començar com proposta per l'armistici de la I guerra mundial. Això em passa amb El Cant dels Ocells amb l’adaptació d’en Pau Casals.Si us plau, el dia que calgui, deixeu que soni sencera. El món i jo us ho agrairem.

PUIGSOLIU - JOAQUIM SERRA

Joaquim Serra i Corominas

Vaig tenir la gran sort de formar part de la Coral Castellterçol uns quants anys ara ja fa temps.Al poc de ser-hi, es presentava la qüestió de - un cop engegat l’any i després del concert de Nadal - preparar el repertori pel també tradicional concert d’estiu on s’abocava tot l’agraïment  cap el públic i la Vila.

En aquell moment l’encarregat d’aquella feina era el Director i fundador de la Coral, en Domènec Miró. Ell tenia previst, i així ens ho va fer saber als cantaires, fer un monogràfic de cant coral i música en directe tot homenatjant al Mestre Joaquim Serra.

De totes les peces, la principal seria la que avui us proposo. Una adaptació per Coral del mateix Domènec Miró.

Pobre de mi. Jo en aquell moment no en tenia ni idea de qui coi era en Serra però us ben juro que no agrairé prou haver pogut gaudir de la seva música des de llavors.

Encara recordo quan colze amb colze amb en Ferran vàrem transcriure nota a nota tota la partitura - l’original era una còpia manuscrita i no es veia prou bé - en un programa informàtic per tal de poder imprimir-la pel cinquantenari de l’entitat.

Serveixi la present d’admiració per en Serra, en Minguet i tots els que varen venir darrera.

The secret life of plants - Stevie Wonder

No en tinc ni idea d’on els treia el meu Pare aquelles cintes de cassette. Al bar de sota de casa on hi anava a fer la cervesa, imagino que hi havien intercanvis de coses de procedència dubtosa.

El fet es que gràcies a això recordo entre d’altres un Sherezade de Rimsky-Korsakov,  un de la Shirley Bassey i, per damunt de tot, un d’aquell jovenet negre i invident que tocava l’harmònica i al qui, des de llavors, tinc devoció.

Podia haver escollit per la proposta d’avui qualsevol altra cançó d’aquella cinta o bé dels posteriors discs que vaig escoltar d’ell, però si hi ha un que m’acompanya des de que tenia setze anys i que de tant en tant sorgeix i es torna tant actual com llavors és La vida secreta de les plantes un disc d’encàrrec per la banda sonora original d’un documental (es pot trobar a la xarxa) i on, per mi, Stevie Wonder explota com autor i intèrpret de gairebé tot els instruments que s’escolten donant un to d’espiritualitat del tot necessària. 

Una delícia.

Res no es mesquí (J.Salvat-Papasseit) - Joan Manuel Serrat

Sembla ser que quan ets adolescent i t’agafa una dèria, se t’arrela amb tanta força que ja forma part de tu per sempre més.

Això em va passar al escoltar la cançó que us proposo. Era un text tant incisiu i misteriós que em va faltar temps per anar a comprar llibres  d’en Joan Salvat-Papasseit que gairebé 40 anys més tard són a la llibreria de casa.

Mai abans havia llegit uns poemes tant gràfics, amb els cal·ligrames que em semblaven rabiosament actuals.

Aquesta, la d’en Serrat és una de les versions musicades que podeu trobar. Desitjo que la gaudiu com jo sempre ho faig.

A Spotify

A youtube

Too Old to Rock 'n' Roll: Too Young to Die! - Jethro Tull

Quan vaig veure el Long Play que el meu germà Lluís havia portat a casa, el que més em va sorprendre va ser la seva caràtula amb el dibuix d’un tio pelut fent una “botifarra”. Als meus tretze anys, allò era quasi pecat i em feia sentir certa vergonya aliena. Cal recordar que quan jo tenia tretze anys gairebé tota la meva generació érem una mica paradets.

A més a més, aquell disc s’obria com un llibre i en el seu interior es desenvolupava tot un còmic. Malauradament l’anglès no era la llengua estrangera que ens ensenyaven a l’escola i amb prou feines vaig aconseguir traduir el títol: Massa vell pel Rock and Roll, massa jove per morir.

Un tio pelut, que fa la “botifarra” i tocava la flauta travessera com si fos un pink flamingo.

Interessant. J.S. Bach planeja a l'ambient.

Jo avui em solidaritzo i em faig meu el tema per tots vosaltres.

A Spotify

A youtube

Indian summer - Glenn Miller

No sé quants anys tenia ni per quin motiu jo era a casa la tarda que, per primer cop, vaig escotar la sintonia a la radio.

Pot ser tant sols estava refredat sense poder anar a escola o pot ser convalescent de qualsevol de les “pupes” que vaig viure de petit. Si, jo de petit era un “pupes”.

La mare era a l’habitació on,  mentrestant escoltava el programa, feia ganxet o pot ser arreglava els baixos d’uns pantalons.

A mi les preguntes i respostes endreçades de l’Elena Francis tant em donaven, però la sintonia va quedar gravada.

En aquell moment per mi tant sols era la música d’un programa de radio.

Més tard vaig saber qui era en Glenn Miller.

Per escoltar a Spotify:

A youtube 

Gracias - Antonio Machin

Sóc afortunat. I és per això que dono les gràcies com ho feia en aquesta cançó en Machin.

Sóc molt afortunat que - des de que tinc memòria - a casa sempre hi hagués en marxa un aparell de radio o el tocadiscos fent sonar cançons d’èpoques antigues.

Sóc molt afortunat d’haver escoltat al Pare cantant boleros els caps de setmana al matí fent que, sense saber-ho ell, me’ls aprengués i fins ara.

És ara que me’n adono que pot ser cantava recordant els balls a la tarda amb la Mare.

És avui que li dono gràcies per tot plegat. És avui que fa anys va marxar.

Per escoltar-la a Spotify

Per escoltar-la a youtube

MUSIC - JOHN MILES

Els diumenges al matí solíem anar amb els amics del barri a un local a prop de casa on hi havia billars pels més gran, tennis de taula - llavors era ping-pong -, futbolins, màquines del milió i també les més recents de “marcianitos”. Amb tretze o catorze anys, al barri, poc més de millor.

Per mantenir l’esperit a l’alça i que la parroquia anés passant el temps que era sinònim de gastar, l’encarregat posava a tot drap la música més del moment.

Va ser allà on segurament per primer cop vaig escoltar Music de John Miles.

Temps més tard vaig saber que la lletra de la cançó començava amb “La música va ser el meu primer amor i serà l’últim. Música del passat i música del futur”.

Tota una declaració d’intencions que per sempre m’acompanyarà.

Per escoltar a Spotify:

Per veure a youtube

ADIOS NONINO - ASTOR PIAZZOLLA

De Piazzolla havia escoltat coses però tampoc era un tipus de música especial per a mi.

Suposo que, com la lectura, les músiques tenen també el seu moment al llarg de la vida. Feia molts anys havia escoltat un concert  d’estiu a Moià per una orquestra de l’est d’Europa amb música d’ell. També, els tristos comentaris per part d’uns coneguts argentins quan Piazzolla va morir el juliol de l'olímpic 1992 però poca cosa més fins el febrer de 2004 any en el que va morir el meu Pare.

No sé com va arribar a mi però em va entrar com un cicló per sempre. Piazzolla va composar aquesta peça just després de la mort del seu Pare. El fill de Piazzolla digué:

- Papá nos pidió que lo dejáramos solo durante unas horas. Nos metimos en la cocina. Primero hubo un silencio absoluto. Al rato, oímos que tocaba el bandoneón. Era una melodía muy triste, terriblemente triste. Estaba componiendo Adiós Nonino".

Sempre he volgut que aquesta fou una de les principals quan sigui el moment i que serveixi de record meu i del meu Pare.

Aquesta versió és la que més m’arriba:

Si voleu, en aquest vídeo, gaudireu del mateix Piazzolla tocant la peça amb el seu bandoneón

"Adagio d'Espartacus i Phrigia ". Aram Kachaturian

Tot sovint la ment et permet viatjar a llocs insospitats.

Devia ser petit, uns vuit anys, i a la tele sonava una música, banda sonora d'una sèrie,  que em deixava embadalit. 

Durant molts i molts anys només he recordat que, mentre sonava la música, es veia un imponent vaixell de velam. I res més, cap més informació. No la vaig tornar a escoltar i va quedar adormida dins la meva ment.

De cop, un dia a la radio, va sonar de nou aquella música de la meva infantesa. Vaig llavors saber que era la peça que us presento ara i esbrinant que la sèrie de TVE era La línea Onedin.






Si voleu gaudir amb el ballet

Yesterday when I was Young - Charles Aznavour

Quan hem de citar una cançó que faci un repàs del qui recorda que ha estat una vida, segur que sense gaire esforç ens vindrà a la memòria el My Way cantada pel Sinatra.

Ara us vull proposar Yesterday when I was Young cantada pel gran Charles Aznavour. Ahir quan era jove reflecteix el que us vull transmetre que com diu la lletra Sol quedo dalt de l’escenari quan acaba l’obra i no ha d’esser d’altra manera.

Per escoltar-la a Spotify

O a Youtube