Quan vaig veure el Long Play que el meu germà Lluís havia portat a casa, el que més em va sorprendre va ser la seva caràtula amb el dibuix d’un tio pelut fent una “botifarra”. Als meus tretze anys, allò era quasi pecat i em feia sentir certa vergonya aliena. Cal recordar que quan jo tenia tretze anys gairebé tota la meva generació érem una mica paradets.
A més a més, aquell disc s’obria com un llibre i en el seu interior es desenvolupava tot un còmic. Malauradament l’anglès no era la llengua estrangera que ens ensenyaven a l’escola i amb prou feines vaig aconseguir traduir el títol: Massa vell pel Rock and Roll, massa jove per morir.
Un tio pelut, que fa la “botifarra” i tocava la flauta travessera com si fos un pink flamingo.
Interessant. J.S. Bach planeja a l'ambient.
Jo avui em solidaritzo i em faig meu el tema per tots vosaltres.
No sé quants anys tenia ni per quin motiu jo era a casa la tarda que, per primer cop, vaig escotar la sintonia a la radio.
Pot ser tant sols estava refredat sense poder anar a escola o pot ser convalescent de qualsevol de les “pupes” que vaig viure de petit. Si, jo de petit era un “pupes”.
La mare era a l’habitació on, mentrestant escoltava el programa, feia ganxet o pot ser arreglava els baixos d’uns pantalons.
A mi les preguntes i respostes endreçades de l’Elena Francis tant em donaven, però la sintonia va quedar gravada.
En aquell moment per mi tant sols era la música d’un programa de radio.
Sóc afortunat. I és per això que dono les gràcies com ho feia en aquesta cançó en Machin.
Sóc molt afortunat que - des de que tinc memòria - a casa sempre hi hagués en marxa un aparell de radio o el tocadiscos fent sonar cançons d’èpoques antigues.
Sóc molt afortunat d’haver escoltat al Pare cantant boleros els caps de setmana al matí fent que, sense saber-ho ell, me’ls aprengués i fins ara.
És ara que me’n adono que pot ser cantava recordant els balls a la tarda amb la Mare.
És avui que li dono gràcies per tot plegat. És avui que fa anys va marxar.
Els diumenges al matí solíem anar amb els amics del barri a un local a prop de casa on hi havia billars pels més gran, tennis de taula - llavors era ping-pong -, futbolins, màquines del milió i també les més recents de “marcianitos”. Amb tretze o catorze anys, al barri, poc més de millor.
Per mantenir l’esperit a l’alça i que la parroquia anés passant el temps que era sinònim de gastar, l’encarregat posava a tot drap la música més del moment.
Va ser allà on segurament per primer cop vaig escoltar Music de John Miles.
Temps més tard vaig saber que la lletra de la cançó començava amb “La música va ser el meu primer amor i serà l’últim. Música del passat i música del futur”.
Tota una declaració d’intencions que per sempre m’acompanyarà.
De Piazzolla havia escoltat coses però tampoc era un tipus de música especial per a mi.
Suposo que, com la lectura, les músiques tenen també el seu moment al llarg de la vida. Feia molts anys havia escoltat un concert d’estiu a Moià per una orquestra de l’est d’Europa amb música d’ell. També, els tristos comentaris per part d’uns coneguts argentins quan Piazzolla va morir el juliol de l'olímpic 1992 però poca cosa més fins el febrer de 2004 any en el que va morir el meu Pare.
No sé com va arribar a mi però em va entrar com un cicló per sempre. Piazzolla va composar aquesta peça just després de la mort del seu Pare. El fill de Piazzolla digué:
- Papá nos pidió que lo dejáramos solo durante unas horas. Nos metimos en la cocina. Primero hubo un silencio absoluto. Al rato, oímos que tocaba el bandoneón. Era una melodía muy triste, terriblemente triste. Estaba componiendo Adiós Nonino".
Sempre he volgut que aquesta fou una de les principals quan sigui el moment i que serveixi de record meu i del meu Pare.
Aquesta versió és la que més m’arriba:
Si voleu, en aquest vídeo, gaudireu del mateix Piazzolla tocant la peça amb el seu bandoneón
Tot sovint la ment et permet viatjar a llocs insospitats. Devia ser petit, uns vuit anys, i a la tele sonava una música, banda sonora d'una sèrie, que em deixava embadalit. Durant molts i molts anys només he recordat que, mentre sonava la música, es veia un imponent vaixell de velam. I res més, cap més informació. No la vaig tornar a escoltar i va quedar adormida dins la meva ment. De cop, un dia a la radio, va sonar de nou aquella música de la meva infantesa. Vaig llavors saber que era la peça que us presento ara i esbrinant que la sèrie de TVE era La línea Onedin.
Quan hem de citar una cançó que faci un repàs del qui recorda que ha estat una vida, segur que sense gaire esforç ens vindrà a la memòria el My Way cantada pel Sinatra.
Ara us vull proposar Yesterdaywhen I was Young cantada pel gran Charles Aznavour. Ahir quan era jove reflecteix el que us vull transmetre que com diu la lletra Sol quedo dalt de l’escenari quan acaba l’obra i no ha d’esser d’altra manera.
